Ballaven el Black bottom / Joan Rendé

Joan Rendé i Masdéu (Barcelona 1943) periodista i escriptor, va col·laborar amb una columna satírica signada amb el pseudònim Dr. Scopius al diari Avui així com fent entrevistes a molts grans autors de la literatura i de les arts plàstiques. També ha col·laborat amb Serra D’or i ha contribuït al guions del programa Oh, Bongònia de TV3. Entre les seves obres cal destacar: La pedra a la sabata (Barcelona: Proa, 2004), Un dimarts (Barcelona: Proa, 2008), El barber violador (Barcelona: Edicions 62,1998), Els anys de la serp (Barcelona: Proa, 2017).
El Black bottom és un ball inspirat en el jazz que va ser famós a principis del segle XX, una de les afeccions que té en Joan Masdéu, protagonista de la novel·la, a més de l’esport i el culte al cos, mentre Barcelona viu una època turbulenta. Són els anys 30: cau la Monarquia, s’instaura la segona República, succeeixen els fets de l’Octubre del 34, esclata la Guerra l’any 36 i el 39 s’implanta la Dictadura. Joan Masdèu és l’oncle de l’autor, la història que ens explica la novel·la Ballaven el black bottom està inspirada en un episodi de la família materna de Joan Rendé. Viuen al barri del Poble Nou, és una família catalana burgesa i conservadora que pensa que la política és pels polítics, però s’enfrontaran a uns episodis que capgiraran la vida dels seus membres i no tots seran capaços de superar-los.

una tast:

En arribar al capdamunt de la rambla del Poble Nou, va trobar una munió de xicots que passaven tot cridant: “Visca Macià, mori Cambó! Visca Macià, mori Cambó!”. Ell havia sentit a parlar prou de Cambó a casa seva i sabia que era un catalanista monàrquic, molt important en els negocis i en la política. El pare i la mare l’anomenaven sovint, amb respecte però amb una certa desconfiança. També sabia qui era en Macià-qui no ho sabia ara ?-,perquè, tot d’un plegat, la gent l’havia aclamat, just quan tornava de l’exili polític, i els diaris en van començar a parlar cada dia més com a líder i patriarca de l’esquerra catalanista. En Castany també n’enraonava sovint i el venerava. Semblava, doncs, l’home de moda.
La colla de cridaires va tombar cap al carrer de Sant Joan de Malta, que era el camí que ell havia de fer per anar a la fàbrica de ca l’Illa. Va afegir-se al grup i va posar-se a cridar com ells. De sobte havia volgut provar què se sentia quan hom abraçava la veu de la multitud. I va notar de seguida un pessigolleig excitant, quan remava amb un bot de punta de vuit remers amb timoner; no era la força de cadascú, era la potència perfectament sincronitzada del motor col·lectiu, que els embolcallava a tots en un sol esperit comú, com una única voluntat i un únic pensament magmàtic, aglutinat com la vida d’un volcà que ho arrossegava tot, on la forma i els pes de cada pedra es fonen en el tot incandescent i arrabassador. No havia de preocupar-se de cap por ni de cap recança personal, perquè la massa el portava i l’exaltava.

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Novel·la barcelonina, Novetat, Novetats bibliogràfiques Tags: Biblioteca El Carmel - Juan Marsé, novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura, Ressenyes