El lector opina
TEMPTEJANT LA CONCÒRDIA
Santi Vila. Vèncer i convèncer. Pòrtic Ed. Barcelona 2020.
Sempre és convenient i útil que les persones que han tingut l’oportunitat de protagonitzar esdeveniments històrics posin per escrit les seves vivències per tal que, anys a venir, la historiografia pugui disposar d’aquesta font privilegiada. És clar que, qui ho fa, difícilment es sostrau a la temptació d’aprofitar-ho per justificar les pròpies conviccions i els propis actes, en una mena d’eppur si muove. Cal, per tant, que el lector sàpiga destriar el gra de l’experiència de la palla de la subjectivitat. ¿O no és això, al capdavall, el que fem davant un monument com la Crònica de Ramon Muntaner, que ens aporta informacions d’un valor impagable embolcallades per un propòsit evident d’escombrar cap a casa?
Vèncer i convèncer (títol que remet a la cèlebre frase atribuïda a Miguel de Unamuno), combina el relat d’uns fets que han tingut molt de ressò en els anys recents –i no només a Catalunya–, amb un ventall de reflexions amb voluntat propositiva. El seu autor, Santi Vila (Granollers, 1973) va seguir una carrera política com a alcalde de Figueres, diputat al Parlament i membre del Govern de la Generalitat. Com a Conseller de Cultura, li va tocar defensar el patrimoni del Museu de Lleida davant la maniobra conjunta, política i eclesial, per fer-lo sortir de Catalunya. El 2019 va ser condemnat a una multa de 60.000 euros i a un any i vuit mesos d’inhabilitació pel delicte de desobediència.
El llibre revela un polític de perfil intel·lectual i de tarannà moderat, d’aquells que, sense renunciar al punt de vista personal, estan disposats a escoltar els dels altres per tal d’explorar territoris d’entesa que permetin avançar les societats. Tots els corrents ideològics disposen de partidaris dialogants i de partidaris intolerants; sobre el paper d’uns i altres, la història ens ha deixat lliçons molt valuoses, com la tràgica paradoxa que dos herois de la independència de l’Índia i d’Israel, Gandhi i Rabin, fossin víctimes no pas d’enemics radicals, sinó de fanàtics hindús i jueus, respectivament.
A Vèncer i convèncer, l’exconseller manifesta que la seva actuació en el Govern va estar en tot moment “ajustada al dret”. Parla de la seva amistat amb Carles Puigdemont i Jordi Cuixart, i defensa que l’aspiració a la independència és “legítima” però requereix “una majoria àmplia de catalans”. Critica el que anomena “els sectors integristes” i recorda que “l’excés d’idealisme ens ha fet patir molt”, alhora que apunta diverses propostes per “recuperar el consens a través del diàleg”.
En definitiva, ofereix una visió, des de primera línia, de la política catalana en temps del “Procés” i de les seves seqüeles, com el judici als seus líders que va tenir lloc al Tribunal Suprem. I ho fa amb una mirada serena però no distanciada, trista però no ressentida, crítica però no bel·ligerant. Vila ha escrit un text ponderat i conciliador, de reflexions matisades, una gamma de grisos entre el blanc i el negre. No és un llibre, doncs, per als qui viuen convençuts de posseir la veritat i la raó absolutes; és clar que, de fet, aquests no val la pena que en llegeixin cap.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!