La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Mal bon pare, de Sergi Pons Codina
Mal bon pare / Sergi Pons Codina.- Barcelona: Amsterdam, 2020.
De l’autor Sergi Pons Codina ja n’hem parlat en aquest blog, de fet les seves anteriors novel·les ja van ser ressenyades, tant Mars del Carib com Dies de ratafia. En aquesta novel·la segueix l’evolució dels seus personatges fins a un punt que a molts els sonarà. Ja no es passa la vida al bar ni es dedica a activitats dubtoses entre l’economia submergida, el tràfic de drogues, el periodisme i la fabricació casolana de ratafia. Ara és un membre productiu de la societat, amb una família de tres fills! Una sensació de feina feta i una mena de retir daurat ara que els primers i difucultosos anys de criança han quedat enrere.
Tornar a ser pare no entrava en els meus plans. Era part del passat. Un passat viscut amb totes les alegries, però del qual necessitava distanciar-me.
Ara tocava una altra cosa. Amb la Zoe a punt de fer-ne cinc, començava a acariciar la idea d’una paternitat diferent, més relaxada. Una paternitat en què, després d’anys de son trencat —»Papa, tinc set», «un malson», «pipi», «Puc dormir amb vosaltres?»—, dormir d’una tirada a la nit tornaria a ser normal, en què passejar pel carrer hauria deixat de ser una gimcana de corregudes, carreteres amenaçadores i crits, en què per sortir de casa ja no necessitaria la paciència de Mahatma Gandhi i l’estratègia d’un campió d’escacs —»les sabates», «Abriga’t», «Deixa això», «Farem tard»…
Però la seva dona pensa tenir el nen, i no hi ha res més a dir, i això dispara totes les neures del protagonista sobre pràcticament qualsevol cosa, i nosaltres preparats a gaudir-ne en primera fila. I una caiguda-retorn al passat que us farà gràcia si és el primer cop que el llegiu, però us encantarà si vau llegir Mars del Carib que el rep com reben els antres als fills pròdigs.
Com que ja no volia tornar a casa després de la feina, em vaig veure obligat a buscar una ocupació per a aquelles hores del vespre. Dubtava entre apuntar-me a classes de pilates o anar a mirar com arribaven els trens a l’estació de Sant Andreu Arenal. Finalment em vaig decidir per apuntar-me a classes de birrates i anar mirant com m’arribaven les cerveses, una rere l’altra, al bar.
El bar com a refugi, de nou. Perquè en la meva joventut havia destacat en l’art d’encadenar hores al taulell dels antres més èpics de Sant Andreu. Una afició de la qual les meves paternitats m’havien allunyat una mica, però de la qual guardava un record ben viu (de tant en tant encara sortia a entrenar amb algun company, però no deixaven de ser costellades poc ambicioses, poca cosa, comparat amb l’apassionament de la meva joventut).
Deixa el teu comentari!