Barcelona cinema… A TIRO LIMPIO (Francisco Pérez-Dolz, 1963)
Avui us parlem del film A tiro limpio de 1963 que aparentment respon a la tradició de cinema negre barceloní, però que deixa entreveure un rerefons polític. El seu director, Francisco Pérez-Dolz (1942-1996), que aquí s’estrenava amb el seu primer llargmetratge com a director, ha estat un dels professionals més valorats de la indústria cinematogràfica.
Martín (Luis Peña) i Antoine (un delinqüent francès, Joaquín Novales) tornen a Barcelona per a aconseguir diners, assalten un garatge i són ocultats pel seu amic Roman (José Suárez) que té problemes econòmics i està pressionat per la seva nòvia Marisa (María Asquerino com a femme fatale). Per emprendre noves acciones necessiten un quart home, i Roman convenç el seu amic “Picas” (Carlos Otero), per a que desempolsi les metralletes que amaga i s’uneixi a ells en l’assalt a un banc. El següent cop ha de ser el definitiu, Roman i Picas s’ocuparan de la recaptació del Patronato de Apuestas Mutuas, mentre que Martín i Antoine en una maniobra de distracció de la policia, desvalisaran un meublé.
L’argument, de José M. Ricarte , es basava en el material periodístic extret del diari El Caso, sobre les recents detencions de Quico Sabaté i Josep Lluís Facerias, dos dels darrers maquis que van lluitar contra el franquisme, per a fer un guió aparentment inscrit en el gènere polícac. Pérez-Dolz es va interessar per la idea i va col·laborar en el guió, provisionalment titulat La senda roja i posteriorment Los resentidos. Malgrat la precaució dels guionistes de convertir els dos maquis en un sol personatge i canviar-ne els noms, una consulta amb el futur cap superior de la policia de Barcelona va concloure amb l’exigència de desvirtuar els personatges eliminant-ne qualsevol matís polític. A més de modificar diversos passatges del guió, també van haver de canviar el títol, Los resentidos i el posterior Encuentro con la muerte, pel definitiu A tiro limpio. Després de passar per la censura, la pel·lícula responia plenament a la tradició del cinema negre barceloní.
Algunes seqüències estableixen la situació social i política dels persontages: ens trobem entre republicans, els vençuts a la guerra civil, que han intentat diverses maneres de lluita; ara és el temps dels derrotats però també el temps dels cínics. Per exemple quan el pare de Roman, li diu referint-se als diners aconseguits per la banda, “al cap i a la fi són dels teus” i l’home ho nega: “potser ho van ser, però ara no fan més que robar i matar”, o quan Roman pregunta qui és el francès i Martín diu que és un dels homes nous, entrenat a Tolosa, Roman respon que ja no està interessat en la política. Algunes pinzellades sociològiques subratllen els problemes econòmics que són el motor del robatori, el somni de Marisa de sortir de la mediocritat i marxar a viure a França, l’ús del català per part de la mare del Picas o de les dones que renten al safareig, el pare de família enxampat infraganti al meublé… De Barcelona, reconèixer els escenaris naturals: els safareigs, els carrers del voltant del Born, les muscleres del port i el final rodat a l’estació de metro de Lesseps. Una estampa de la Barcelona de post-guerra.
Esteve Riambau, assenyala la doble expectativa que promet el llarg travelling inicial i que es veurà confirmada en el transcurs de la pel·lícula:
– per una banda, el vessant documental del film, en ple auge a del cinéma vérité, es veu corroborat per les escenes d’exteriors a Barcelona.
– d’altra banda, el virtuosisme d’aquest pla seqüència inicial – que sols es pot explicar per la influència d’aquell de Touch of Evil (Sed de mal, 1957) realitzat per Orson Welles quatre anys abans- té altres correspondències estètiques al llarg de la pel·lícula. Bon coneixedor de l’ofici, Pérez-Dolz va aprofitar el seu primer llarg per a aconseguir un muntatge trepidant i vibrant que evidencia les influències directament importades dels clàssics del cinema negre. Implacable en la descripció del desmembrament de la banda -un ofegat al mar, un altre penjat i un tiroteig liquiden a tres dels components-, el film conclou amb l’únic supervivent acribillat a les escales del metro. Riambau veu aquí un avanç del pla de la mort del personatge de Roy Scheider a French Connection (William Friedkin, 1971).
Malgrat tots aquests alicients, A tiro limpio va tenir una exhibició escassa i condemnada a l’ostracisme en el seu moment. Va recollir algunes crítiques favorables aïllades però va caure ràpidament en l’oblit fins que José Luis Guarner la va rescatar mitjançant una projecció-homenatge a la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona de 1984 que va permetre redescobir-la amb nous ulls o posar-la en contacte amb noves generacions d’espectadors.
Fonts:
Alberich, Ferran. Paco Pérez-Dolz : el camí de l’ofici. Barcelona : Institut Català de les Indústries Culturals : Pòrtic, 2007
Antología crítica del cine español : 1906-1995 : flor en la sombra / Julio Pérez Perucha, ed. Madrid : Cátedra : Filmoteca Española, 1997
Aquí podreu veure quines biblioteques de la xarxa tenen la pel·lícula A tiro limpio
Deixa el teu comentari!