Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

7 març 2020 Sense Comentaris

El adversario / Emmanuel Carrère ; traducció de Jaime Zulaika. Barcelona : Anagrama, 2019.

Escrita de forma periodística, és una novel·la que descriu la vida de Jean-Claude Roman, qui el 9 de gener de 1993 assassinà a la seva família: dona, fills, pares, i intenta suïcidar-se. Durant divuit anys portà una doble vida. No havia acabat la carrera de Medicina, no era metge ni treballava com a investigador per a la Organització Mundial de la Salud (OMS) a Ginebra, tal com creien els seus familiars i amics.  La seva primera mentida començà amb un examen suspès a la universitat.

L’escriptor es carteja amb el protagonista de la història, li comenta que vol escriure un llibre sobre el seu cas i li demana permís per recaptar informació. L’escriptor assisteix al judici i prendrà notes. intenta comprendre el que passa per la ment de Jean-Claude Roman que està disposat a col·laborar. La part més interessant crec que és la part del judici, en un moment d’aquest diu:

“Quan un està ficat en el engranatge de no voler decebre als altres, la primera mentida, crida en un altre, i és tota una vida…”

Mentre llegeixo tinc curiositat per conèixer l’opinió del narrador, però es limita a exposar uns fets.

Penso en la dona del protagonista. Sospitaria que el seu marit la va mentir durant divuit anys? Seria el tipus de persona que no fa gaires preguntes mentre tot li vagi bé? Som tots una mica així? També empatitzo amb la reacció de tots els coneguts de la família en conèixer el fets: desconcert, incredulitat…

Hi va haver un moment mentre llegia on sentia desconcert: és veritat? és ficció? on està la línia divisòria?

En la darrera part de la història l’escriptor explica que Jean-Claude es va fer molt religiós dins la presó. Pocs mesos després de sortir anà a viure a un monestir amb uns monjos.

En quan a Emmanuel Carrère, és un autor que es llença explorar nous reptes, mai repeteix el mateix gènere. Comenta en entrevistes que cau en una forta crisis entre obra i obra escrita. En el cas d’aquesta història se sentia proper al personatge i a la vegada molt llunyà i és aquest punt el que el motiva a endinsar-se en un nou projecte, una nova aventura.

Per concloure, no em pertoca a mi jutjar al personatge. Em pronuncio més per veure el sentit d’aquesta narració, com una crítica de la societat en la que vivim. El fingiment com una forma de viure, posem com a exemple, l’era de l’Instagram. On desitgem ser el que no som. La mentida. I tots ens confabulem en acceptar-la.

Elena Sauquet

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.