Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, General, Novetat

La Barcelona canalla de Jean Genet

19 novembre 2019 134 views Sense Comentaris

jean-genet“Durant un quant temps vaig viure del robar, però la prostitució complaïa més la meva indolència. Tenia vint anys. […] La meva vida de misèria a Espanya era una mena de degradació, de caiguda vergonyosa. Havia caigut”. [Diari del lladre, p. 41-42]

Així descriu Jean Genet (1919-1986), de qui el gran dramaturg polonès Gombrowicz va dir que convertia la lletjor en bellesa, el seu periple per Espanya. Fill d’una prostituta que el va abandonar en néixer al París de començaments del segle xx, Genet fou adoptat i va passar la seva infantesa i adolescència en internats i correccionals.

Desprès d’allistar-se a l’exèrcit i de desertar-hi o ser-ne expulsat (les fonts consultades es contradiuen en aquest aspecte), Genet es dedicà a viatjar per Europa Central i per Espanya.

Però en rememorar Jean Genet i la seva estada a Barcelona durant els anys trenta, es fa inevitable recordar també Juan Goytisolo. Dues personalitats lligades tant per la seva obra com per la seva amistat. Així ho reconeix Goytisolo al seu segon llibre de memòries En los reinos de Taifa:

“Si en mi juventud imité de modo más o menos consciente algunos modelos literarios europeos y americanos, él ha sido en verdad mi única influencia adulta en el plano estrictamente moral. Genet me enseñó a desprenderme poco a poco de mi vanidad primeriza, del oportunismo político, del deseo de figurar en la vida literario-social, para centrarme en algo más hondo y difícil: la conquista de una expresión literaria propia, mi autenticidad subjetiva. Sin él, sin su ejemplo, no habría tenido tal vez la fuerza de romper con la escala de valores consensuada a derecha e izquierda por mis paisanos, aceptar con orgullo el previsible rechazo y aislamiento, escribir cuanto he escrito a partir de Don Julián”. [Autobiografía, p. 356]

Es van conèixer a París l’any 55, però Genet ja havia estat a Barcelona a començaments dels anys trenta. La seva novel.la Diari del lladre transcorre, en efecte, als carrers, als cabarets i als prostíbuls del Raval, on Genet va viure en una pensió de mala mort entre el mes de novembre del 33 i el mes d’abril del 34.

diari lladre

“Diari del lladre”, en traducció de Ramon Lladó

Diari del lladre és, però, una novel.la escrita força anys més tard, el 1949, a una presó parisenca, on Genet estava reclòs. L’autor hi recorda la seva joventut dins l’ambient marginal del Raval, barri obrer on ja s’hi aplegava gent de moltes nacionalitats i on la misèria, el robatori i la prostitució eren el pa de cada dia. És al mateix temps “una autobiografia disfressada de  novel·la i una novel·la disfressada d’autobiografia, un llibre que conjumina la més rigorosa i descarnada sinceritat amb la més elaborada ficció literària”, tal com ens indica Ramon Lladó en el pròleg a l’edició catalana del llibre. D’aquesta manera tan concisa ens introdueix al barri en què vivia:

“Rere el Paral·lel hi havia un ermot on els pinxos jugaven a cartes. (El Paral.lel és una avinguda de Barcelona paral·lela a les famoses Rambles. Entremig d’aquestes dues vies, molt àmplies, una munió de carrers estrets, foscs i bruts formen el Barri Xino.)” [Diari del lladre, p. 35]

Sembla que el calificatiu “xino” prové de la semblança del barri, atapeït i caòtic, amb d’altres barris semblants d’altres grans ciutats on hi vivien molts xinesos. Altres opinen, en canvi, que l’adjectiu ve del verb “xinar”, una maniobra per robar carteres tot estipant amb una fulla d’afaitar la jaqueta de la presa. Sigui com sigui, és en aquest barri promiscu i fora de la llei, però tanmateix tolerant, on Genet se sentía com peix a l’aigua.  Així ens descriu Genet l’Espanya del moment i el barri on vivia a Diari del lladre:

“1932. Aleshores Espanya era coberta de purria, els seus captaires. Anaven de poble en poble, a Andalusia perquè és càlida, a Catalunya perquè és rica, però tot el país ens era favorable. Així doncs vaig ser un poll, amb consciencia de ser-ho. A Barcelona freqüentàvem sobretot el carrer Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormíem sis en un llit sense llençols, i a trenc de dia ens n’anàvem a pidolar pels mercats”. [Diari del lladre, p. 22]

L’atapeït carrer del Migdia, avui desaparegut, era un dels centres neuràlgics del Raval. Els seus edificis van ser demolits després dels bombardeigs de la Guerra Civil a la zona portuària l’any 38 i el carrer va ser finalment esborrat del plànol de la ciutat als anys 50 amb l’obertura de l’Avinguda García Morato, avui de Les Drassanes.

carrer migdia

Carrer Migdia el 1933 des de la cantonada amb el carrer Cid. (Foto: Josep Domínguez)

Per tal de conèixer alguns dels passatges més emblemàtics del Diari del lladre, podem seguir el mateix itinerari que ens proposa Juan Goytisolo al llibre Genet en el Raval, un conjunt d’assaigs escrits en diferents èpoques sobre el gran autor francès, que inclou també la correspondència entre els dos escriptors. Abans però, i com a introducció al to de Diari del lladre,  volem recordar la curiosa coincidència que succeí el dia de la presentació del llibre de Goytisolo dedicat a Genet. I és que el diari El País d’aquell mateix dia mostrava unes escenes de sexe a la porxada del mercat de la Boqueria –escenes que van quedar gravades a la retina de molts barcelonins més o menys escandalitzats– que a Goytisolo li van semblar “todo un homentaje”.

El primer passatge que atrau l’atenció de Goytisolo ens mostra les estratègies que els transvestits usaven als anys trenta per sobreviure a la misèria.

“Una foto publicada recientemente en El País, en la que dos travestidos merodean por La Rambla, avanzada ya la noche, a la caza de un turista borracho a fin de desvalijarlo, me trajo a la memòria un pasaje de Diario del ladrón en el que dos “mariconas” muy compuestas, de ojos admirables y cejas inmensas, pasean por las cercanías de una vespasiana (así se llamaba en Francia a los urinarios públicos, de chapa circular de metal, despiadadamente demolidos por el alcalde Chirac) con un mono amaestrado en los hombros. A la señal de una de ellas, el mono saltaba de un brinco sobre el ligón de apariencia más burguesa y, aprovechando su confusión, le robaban la cartera”. [Genet en el Raval, p. 19]

Si ens fixem en les estratègies dels carteristes de la Barcelona d’avui, no podem sinó reconèixer que són el correlat actual de la picaresca de sempre.  Hem passat dels micos ensinistrats als trileros, i d’aquests als desmais fingits… Si bé és evident que Barcelona ha canviat molt en la seva aparença, potser no ha canviat tant en el fons. Els ciutadans ens seguim indignant amb aquestes escenes, però l’anecdotari i la literatura es nodreixen ara com sempre i any rere any amb noves invencions.

Urinari públic ("vespasiana") a la Rambla (font: Barcelofília)

Urinari públic (“vespasiana”) a la Rambla (font: Barcelofília)

Un urinari públic és el protagonista del segon fragment, que, segons Goytisolo, constitueix un dels moments més bells del Diari del lladre. Es tracta del sentit homenatge, narrat sense un bri d’ironia per Genet, que un grup de transvestits feren a uns urinaris destruïts durant els aldarulls del convuls any 1933, ja que era en aquest lloc on les Carolines –així s’autoanomenaven els transvestits de l’època- despatxaven els seus clients, sovint soldats estrangers:

“Era a prop del port i de la caserna i l’orina calenta de milers de soldats era el que n’havia corroït la llauna. Quan fou constatada la seva mort definitiva, dins de xals, de mantilles, de vestits de seda, de jaquetes cenyides, les Carolines –no totes, sinó triades en delegació solemne– van venir al lloc a dipositar una toia de roses roges nuada amb un vel de sendal. El seguici va sortir del Paral·lel, travessà el carrer de Sant Pau, va baixar per La Rambla de les Flors fins a l’estàtua de Colom. Potser hi havia una trentena de faldilletes a les vuit del matí, a l’eixida del sol. Les vaig veure passar.  Vaig acompanyar-les de lluny. Sabia que el meu lloc era entre elles, no pas perquè jo fos una d’elles però les seves veus agres, els seus crits, els seus gestos indignats no tenien, creia jo, altra finalitat que perforar la capa de menyspreu del món. Les Carolines eren grans. Eren les Filles de la Vergonya”. [Diari del lladre, p. 55]

En converses posteriors amb Goytisolo Genet li havia reconegut que venerava les locas españolas que va conèixer a Barcelona i Cadis per damunt de totes. Eren les més provocadores d’Europa, perquè, segons l’autor barceloní “Asumían el oprobio de la opinión común con un ritual de disfraces, gestos y voces agudas que, a partir de la histeria, alcanzaba la sublimidad”. [“La santidad de Genet”, El País, 3 de enero de 2009]

En un passatge posterior del Diari del lladre, Genet ens parla del dia en què va ser detingut en una batuda i fou conduït a la comissaria del districte. Entre els objectes requisats es trobava un tub de vaselina usat, prova inequívoca de la seva pertinença al gremi de les “mariconas”, un malnom que agradava Genet pel rebuig que suscitava, sempre segons Goytisolo. Lluny de ser un oprobi, aquesta mena de fets reafirmaven Genet, que ens diu:

“com més gran seria la meva culpabilitat a ulls vostres, sencera , totalment assumida, més gran serà la meva llibertat. Més perfecta la meva soledat i la meva unicitat”.  [Diari del lladre, p. 69]

Els següents passatges que destaca Goytisolo estan dedicats a La Criolla, el cabaret del carrer del Cid numero 10, ubicat en una antiga fàbrica tèxtil, que fou referència dels baixos fons als anys 20 i 30 fins que una bomba de l’aviació italiana va iniciar el seu declivi l’any 38. És en aquest cabaret on Genet es prostitueix per devoció al seu proxeneta, el manc Stilitano, ja que allò que guanyaven amb furts o serveis als urinaris no era suficient per treure’ls de la misèria.

“La Criolla no tan sols era una boîte d’efeminats. Hi ballaven uns quants nois amb vestits femenins però també dones. Les putes hi duien els seus xulos i els seus clients.  [p. 46]”

“Veníem sovint amb ell [Stilitano] a la Criolla. Fins llavors no se li havia passat pel cap  explotar-me. Quan li vaig portar les pessetes que havia guanyat amb uns quants homes als pixadors, Stilitano va decidir que jo treballaria a la Criolla”.  [Diari del lladre, p. 56]

criolla 32

La Criolla el 1932 (font: Barcelofília).

Però La Criolla no és l’únic establiment del Raval que Genet rememora en la seva obra literària. Segons sembla, el cèlebre prostíbul de Madame Petit, situat al carrer Arc del Teatre número 6, va inspirar possiblement Genet quan va escriure, el 1947, la novel.la Querelle de Brest. Madame petit fou el prostíbul més luxós de la ciutat en el període d’entre guerres i no va desaparèixer definitivament fins el 1956, quan ja havia perdut la seva antiga esplendor. El Museu d’Història de la Ciutat conserva unes llunes de vidre glaçat decorades amb ballarines exòtiques que formaven part de la seva decoració.

Després de l’estada a Barcelona, el protagonista de la novel·la iniciarà un periple que el durà, primer, per Andalusia i, tot seguit, per molts països i indrets d’Europa. L’últim fragment que destaca Goytisolo és el que marca els seu comiat de la ciutat:

“A l’època del Carnaval era fàcil transvestir-se i vaig robar uns enagos andalusos amb cosset en una habitació d’hotel. Un vespre, dissimulat rere la mantellina i el ventall, vaig travessar ràpidament la ciutat per presentar-me a la Criolla. Per fer menys brutal la ruptura amb el vostre món,  vaig deixar-me els pantalons sota la faldilla. Amb prou feines era al taulell quan la cua del vestit es va estripar. […] Furiós i humiliat, vaig sortir davant les rialletes dels homes i de les Carolines. Vaig dirigir-me al mar i vaig ofegar-hi la faldilla, el cosset, la mantellina i el ventall” . [Diari del lladre, p. 57-58]

Barcelona té, a proposta de Lluís Permanyer, una plaça dedicada Jean Genet darrere les Drassanes, molt a prop del carrer del Cid i de l’emplaçament del cabaret La Criolla. Sembla ser que Genet va quedar molt decebut quan va visitar Barcelona per segona vegada, als anys 70. Aquell no era el seu Raval ni la seva Barcelona, que va trobar molt aburgesada.  Hi enyorava l’efervescència del anys 30 i la Segona República. Curiosament, als que hem conegut el Raval dels anys 70, també ens sembla que la Barcelona d’avui ha perdut bona part de la seva essència i no podem evitar preguntar-nos què pensaria Genet de la Barcelona d’avui i del Raval gentrificat que va descriure Guerín al documental En construcción. I, com no, de la plaça que porta el seu nom…

***

A les biblioteques de Barcelona s’hi pot trobar bona part de l’obra del genial autor francès, amb representació de quasi bé tots els gèneres, novel·la, teatre i poesia, tant en català com en castellà, i també en francès. Genet també va fer una incursió en el gènere cinematogràfic amb Un chant d’amour, pel·lícula disponible a la biblioteca Montserrat Abelló. També hi trobareu l’última pel·lícula de Fassbinder, Querelle, adaptació de la novel·la Querelle de Brest. A més, hi trobareu també força estudis sobre l’obra i la figura de Jean Genet.

Per saber-ne més:

 

GENET, Jean. Diari del lladre. Barcelona: Edicions 62, 1993.

GENET, Jean. Poemas. Madrid: Visor, 1996.

GOYTISOLO, Juan. Genet en el Raval. Galaxia Gutenberg, 2009.

GOYTISOLO, Juan.  “La santidad de Genet”, El País, 3 de enero de 2009.

GOYTISOLO, Juan. Autobiografía. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2017.

VILLAR, Paco. La criolla: la puerta dorada del Barrio Chino. Barcelona: Comanegra: Ajuntament de Barcelona, 2017

 

I també:

Juan Cano Arecha va escriure i dirigir el documental (coproduït per TVE, TVC i Malleric Films el 2011) Genet al Raval. El podeu veure a TV3 a la carta:

<https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/genet-al-raval/video/4854431/>

 

Per conèixer la història de la ciutat i veure imatges de la Barcelona desapareguda, no us perdeu Barcelofília, el blog de Miquel Barcelonauta.

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.