El lector opina
ACOLORIR LA VIDA
Colors primaris. Gemma Arimany. Dibuixos de Maite Amàrita. Barcelona : Parnass Edicions, 2019
Els manuals de física ens expliquen que els colors són una percepció del nostre cervell que es produeix a partir dels raigs lluminosos que rebem amb els ulls. En tot cas, i més enllà de l’estricta definició científica, els colors han constituït des de sempre una referència cultural de primer ordre: la nostra tradició els atorga una poderosa càrrega simbòlica en la pràctica totalitat dels àmbits de la vida quotidiana, i amb la importància que avui dia té l’aspecte visual per a la societat occidental, aquest relleu s’ha vist incrementat encara més. Lògicament, aquesta omnipresència no podia sinó veure’s reflectida en tots els gèneres de l’expressió artística, des dels més selectes fins als més populars.
L’estímul dels colors, amb tot el seu ric espectre de significats, dona també molt de joc en el llenguatge poètic; sofreixen transformacions mitjançant la superposició i la barreja, adquireixen matisos nous en virtut de la llum que els banya, guanyen o perden intensitat amb el pas dels dies… Pocs elements són capaços d’oferir una metàfora tan eficaç dels sentiments humans.
I aquesta és l’opció que ha triat Gemma Arimany en el seu llibre Colors primaris, que va resultar guanyador del certamen poètic Narcís Saguer que es convoca anualment a Vallgorguina (El Vallès Oriental). Nascuda a Olot l’any 1980, Gemma Arimany és professora de llengua i literatura catalanes i també es prodiga en els recitals públics, que realitza en solitari o al costat d’altres poetes, sovint amb acompanyament musical. Abans d’aquest, l’autora garrotxina s’havia adjudicat també els premis Ciutat d’Olot (2002), Martí Dot (2002) i Miquel Martí i Pol (2010).
En aquesta obra, l’autora se serveix de la simbologia dels colors per construir un itinerari poètic que reflexiona sobre la quotidianitat, les relacions personals, el desig, el temps… I ho fa emprant un registre que, sota una aparença desimbolta, va clavant petites però precises mossegades a la poma del viure. El poemari és compost de trenta-cinc textos distribuïts en un Prefaci i tres seccions intitulades, respectivament, “Gos com fuig”, “Fluorescent” i “Magenta”.
La formació filològica, i també la intuïció a l’hora de servir-se’n –que això no es compra ni es ven–, permeten a la poeta disposar de recursos estilístics que contribueixen a dotar de diversitat el paisatge del llibre i, alhora, a percudir en l’ànim del lector. De vegades, es tracta de girs que juguen amb l’al·literació i els efectes fònics: “no vull, t’ho dic, que les posis / a la forma, cap reforma, / conforme?”, o bé “Tinc sort que tinc menja, / i metge, i patge”. Hi ha ocasions en què els versos adquireixen el to i la cadència de la cançó tradicional: “Rosa, que l’amor s’hi posa. / Verd, que l’amor s’hi perd. / Lila, que l’amor s’hi enfila. / Blau, que l’amor s’hi escau. / Magenta, que l’amor s’hi assenta.” En d’altres, són uns versos pentasil·làbics esmolats els que espeteguen davant dels nostres ulls amb la fulgència d’un llampec: “Ja pots treure pit, / lluir el que has patit, / que avui juraràs / la meva bandera.”
El resultat de tot plegat és un ram de poemes adés enginyosos, adés provocatius, a través dels quals l’autora ens convida a recórrer la paleta cromàtica de les seves emocions. Fet i fet, com a lectors també ens podem reconèixer en les imatges que ens proposa, perquè l’exercici de la paraula escrita és, en bona mesura, una invitació a compartir amb els altres els colors amb què veiem el món. Un altre exemple? “T’estimo en la desmesura / que és estimar sense tanques”. Si existeix algú que, en un moment o un altre de la seva vida, no hagi pogut expressar en aquests termes allò que sentia, que aixequi el dit. Més que res, per compadir-lo.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!