Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

13 octubre 2019 58 views Sense Comentaris

 Canción dulce / Leila Slimani. Barcelona : Cabaret Voltaire, 2017. Traducció: Malika Embarek López

Leila Slimani neix a Rabat l’any 1981, de pare marroquí i mare franco-argelina.

Canción dulce, la seva segona novel·la, consolida la carrera literària de Slimani obtenint el Premi Goncourt 2016.

En 2017 s’edita a França el seu polèmic assaig Sexo y mentiras.

Referent a Sexo y Mentiras comentar que Leila Slimani és periodista, l’assaig és el seu punt fort, com es pot veure a la seva darrera obra.

Tornant a la novel·la Canción dulce, ens hi trobem una trama molt ben enllaçada, on no sobra ni falta res.

La història comença pel final. Des de la primera pàgina sabem que un nadó i la seva germana, són apunyalats brutalment per la cangur de la família. I és aleshores que ja sabem el que passarà la pregunta que ens fem és per què ho ha fet, com una persona pot arribar a matar a dos nens petits, volem conèixer els motius, la psicologia de l’assassina.

L’escriptora utilitza una veu narradora en tercera persona però en present, això ho fa proper.

També trobem la tècnica de diferents punts de vista que donen l’opinió sobre un mateix tema: la policia, els veïns, una família on la Louise va treballar antigament… això emfatitza i dona credibilitat a la història.

Ens mostra la diferència de classes socials, una classe marginada, la de les cuidadores, que xerren al parc… i una nova burgesia dedicada a les feines liberals, el cas dels pares de la família.

Fa dies que la vaig acabar però queda una atmosfera enganxosa i angoixant que te a veure amb l’estat d’ànim de la cuidadora del nens, la protagonista.

Sento la força física que té i la debilitat mental. Un personatge perdedor, enfonsat en la solitud que aboca en les famílies que cuida, per tal d’oblidar-se de sí mateixa.

Una mare, infeliç a casa, cuidant als seus fills, vol treballar, vol reptes professionals. Aquesta és la raó per la que contracten a la Louise.

La Louise els hi soluciona el tema familiar, porta la casa de una manera impecable, molt millor de quan la mare no treballava. Passa més hores de les que té contractades. No hi ha res més a la seva vida.

Hi ha indicis, escenes on es mostra que hi ha alguna cosa que no està gaire bé en la Louise, però els pares estan molt enlluernats pel tarannà de les seves vides professionals i no volen obrir els ulls.

M’agradaria remarcar un paràgraf on, crec, fa una bona descripció del sentiment de soledat. Pàgines 125-126:

«La soledad actuaba como una droga de la que no sabia si quería prescindir. Deambulaba por las calles, como ida, con los ojos desencajados hasta hacerle daño. En su soledad, se puso a observar a las personas. A observarlas de verdad. La existencia de los demás se volvía palpable, vibrante, más real que nunca. Escrutaba, en sus menores detalles, los gestos de las parejas sentadas en las terrazas de los cafés. Las miradas furtivas de los ancianos abandonados…

La ciudad, en aquellos tiempos, estaba habitada por locos».

Per acabar, podria sintetitzar la sensació que m’ha quedat després d’haver llegit aquest llibre: el món subjectiu, el món intern de la persona, té un pes important, en el tarannà de les nostres vides i moltes vegades ens encallem en la vida exterior i superficial, sense anar més endins.

Elena Sauquet

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.