La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana… Quan érem capitans. Quan érem refugiats. Memòries de guerra i d’exili, de Teresa Pàmies
Quan érem capitans. Quan érem refugiats / Teresa Pàmies.- [Barcelona]: Proa, 2000.
La sotragada que va representar la Guerra Civil i la posterior dictadura (que semblava no acabar-se mai) va afectar profundament tot el país. Un dels àmbits on es va notar més va ser el cultural. Una cultura i una literatura catalana comparable a literatures europees de dimensions similars va veure’s brutalment estroncada. La guerra i l’exili van marcar tota una generació d’escriptors que s’havien significat a favor de la república. Amb els anys molts van poder tornar, però el mal ja estava fet i la literatura catalana no semblava en condicions de poder sobreviure gaire temps més. Afortunadament, aquests pronòstics no es van complir, i entre els que van tornar i els que s’havien quedat (Pedrolo, també Pla) i els nous autors que anaven sortint de la generació posterior a la guerra, es va poder tornar a bastir una literatura catalana digna d’aquest nom.
Teresa Pàmies (1919-2012) fou un exemple clar d’aquest anar i venir. Acabada la guerra va passar per diferents països europeus i americans i va poder retornar el 1971. La seva obra, marcadament autobiogràfica és un reflex d’aquest període. La guerra, el combat, la lluita, la derrota, l’exili… Aquestes són les dues parts perfectament diferenciades d’aquest llibre, que es pot llegir tant com unes memòries com una novel·la. Els fets narrats donen per una novel·la però el que es narra és ben real, només té el filtre de l’autora i dels anys passats que fan que tot es pugui narrar amb més perspectiva, amb més calma, i jutjant si cal coses que el temps ha posat al seu lloc (les massacres d’Stalin i les seves purgues, per posar un exemple).
A l’hemeroteca del carrer del Carme ho he tornat a viure tot. Però no igual. Ho he viscut amb l’ànim escaldat. M’han semblat impossibles les paraules pronunciades per mi fa trenta-cinc anys, cridades als carrers, a les places, per altaveus, als cines, a la plaça de braus de Barcelona. La Barcelona de la guerra. D’aquella guerra.
Insòlites paraules per ingènues, injustes de vegades. Les he llegides com si no fossin meves, però ho foren; ho són. He sentit una mena d’enveja d’aquella noia que era jo, que ja no sóc. Mirava les fotos d’aquell rostre fresc, agressiu, d’ulls flamejants com els de tot jove que creu, rabiosament, en allò que diu, encara que digui rucades, encara que prediqui utopies, les belles utopies sense les quals l’home no ho fóra.
Ens van fer la fitxa. La primera fitxa de la meva vida. Després me’n farien d’altres, no tan sols a França, sinó a diferents països d’Europa i d’Amèrica que conegué el meu exili. Fitxes en les quals, en l’apartat “nacionalitat”, hi figurava el denominatiu refugiada espanyola i, més endavant el de “apàtrida”.
La paraula “apàtrida” no l’he trobada ni al diccionari Fabra, en català, ni al de la Real Academia, en castellà. En donaré la definició del Petit Larousse: “Apatride: ad. et n. (a priv. et patrie). Qui n’a légalement pas de nationalité: refugiés apatrides”.
Deixa el teu comentari!