Descobrint Gustavo Durán
Lucy Durán, durant l’acte de’homenatge al seu pare
El passat dijous 11 d’abril, dins del cicle Entre versos a Horta-Guinardó, vam tenir l’oportunitat de conèixer la figura de Gustavo Durán, sens dubte una de les més misterioses i sorprenents de la Generació del 27. Comptàvem amb la participació del musicòleg Gustavo de Persia i del poeta Alejandro Duque (responsable de la secció de poesia de la revista El ciervo, publicació que va organitzar l’acte juntament amb la biblioteca), però vam tenir també el plaer i la sorpresa de rebre les filles de Durán, la Jane i la Lucy, vingudes expressament de Londres. D’aquesta manera vam commemorar els 50 anys de la mort de Gustavo Durán.
Durán era un personatge polifacètic. La seva vida és d’aquelles que mereixen una novel·la (llegiu Soldado de porcelana, de Vázquez Rial), tal com va estar lligada a diversos esdeveniments cabdals de la història del seu segle XX. Aquí només podem fer-vos un breu resum, que esperem us animi a llegir més sobre ell (veieu la bibliografia al final d’aquuest article).
Gustavo Durán va néixer a Barcelona el 1906, i la seva vida es pot dividir en 4 etapes ben diferenciades.
En la primera etapa es va dedicar a la música. De molt jove, als 17 anys, va anar a estudiar piano i composició al Reial Conservatori de Madrid, on tenia com a mestres, entre d’altres, a Manuel de Falla i Joaquín Turina, i es relacionava amb Óscar Esplà i Frederic Mompou. I és allà, vivint a la Residencia de Estudiantes, on coincideix amb Salvador Dalí, Luís Buñuel, Federico Garcia Lorca, Salvador Bacarisse, Fernando Remacha, Julián Bautista… Amb Lorca, que en un primer moment estudiava per músic, van fer unes quantes cançons que interpretava Antonia Mercè “la argentina”.
Feien música dins de la tradició, però incorporant la música popular i gran dosis d’ironia o, fins i tot, sàtira, redefinint, així, la música popular. Durán va passar una temporada a París, on coneix a Alejo Carpentier, Ernest Hemingway i Anaïs Nin. És a París on estrena el ballet El fandango de candil, amb el vestuari cubista dissenyat per Néstor de la Torre. Novament a Madrid, dobla pel·lícules de la Paramount amb Buñuel.
Amb la guerra acaba la seva etapa musical. Molts amics van a l’exili, i algun, com Lorca, té una sort pitjor.
La segona etapa va ser la militar. En començar la guerra civil, Durán es va allistar amb els milicians, al batallón de hierro, que es desplaçaven en moto i tenien un departament de cultura. Va començar de soldat ras, però quan s’hi posava, s’hi posava de veritat: va estudiar estratègia i batalles memorables, i Vicent Rojo, militar al cap de l’exercit republicà a València, el va anar ascendint en l’escalafó militar fins arribar a ser comandant en cap de la 47a divisió.
A la guerra torna a coincidir amb Hemingway (que el va citar en el seu llibre Per qui doblen les campanes) i amb André Malraux que va fer d’ell el protagoniste del seu llibre L’espoir amb el nom de Manuel García. També va ser fotografiat per Robert Capa.
En acabar la guerra -cuarta etapa- marxa a l’exili a Anglaterra, amb el Galatea. A Londres es casa amb l’americana Bonté Crompton (amb la qual va tenir tres filles: Cheli, Jane i Lucy). Es traslladen als Estats Units, i amb l’ajuda del seu cunyat entra a treballar al MOMA, on torna a coincidir amb Buñuel. Sembla que el van captar els serveis secrets americans: com a mínim va començar a treballar pel govern, per frenar el diner nazi que estava intentant entrar a Argentina i a Cuba, on Durán coincideix un altre cop amb Hemingway. El senador MacCarthy el va incloure en la llista de possibles comunistes en la seva caça de bruixes, i això mou Durán a canviar de feina i va passar treballar a la ONU. Al 1965 la ONU el trasllada a Grècia on es troba com a casa, a la seva Mediterrània.
És a Grècia -quarta etapa- que Gustavo Durán es bolca en la poesia, tot i que mai va deixar de composar cançons (no ho feia de manera professional). En la poesia hi va trobar dues dificultats: la inexperiència i l’idioma, ja que no dominava el grec. Aprèn grec, però no prou com per escriure poesia, així que decideix dedicar-se a traduir poetes grecs al castellà.
És així com descobreix Konstandinos Kavafis, amb qui se sent molt identificat, per tres raons: la primera, perquè tot i fer servir un llenguatge culte no arriba a l’hermetisme; la segona, per la seva originalitat a l’hora d’adaptar llegendes i història antiga; finalment i sobretot, per l’ús de la ironia, que li permet agafar distància. En Durán fa unes traduccions melòdiques, amb algun trencament de la mètrica que el fa més proper al poble. De la seva producció poètica sols ens queda un poema eròtic, Con el dedo en los labios, compost a Creta el 2
7 de setembre de 1967.
I és precisament a Grècia on coneix i es fa amic de Gil de Biedma, que va tenir un primer contacte amb la poesia de Kavafis gràcies a una traducció de Durán.
Aquest és el poema que Gil de Biedma li va dedicar:
Para Gustavo Durán, en sus sesenta años
Algo de tu pasado, me dijiste
que yo te devolvía.
Horas alegres de los años veinte,
conversaciones, risas
que en tu memoria son la juventud,
la camaradería
-músicos y poetas- de tu generación,
por la guerra esparcida.
Yo dije que lo bueno entro los dos
y lo raro -tú ya te divertías
antes de yo nacer-, es que aprendimos
la historia de la vida
en distinto ejemplar del mismo libro.
Y es que hemos hecho guarda en iguales garitas.
De viva voz, entonces,
no me atrevía a decir que en ti veía
algo de mi futuro,
por miedo a una respuesta demasiado íntima.
Hoy -desde lejos, ya puedo ser sincero
y egoísta,
añadiendo: goza por muchos años,
sé feliz todavía.
Quan faltaven 5 dies per jubilar-se, amb la intenció de tornar a Espanya, Gustavo Durán va morir d’un atac de cor el 26 de març de 1969. Està enterrat a Creta.
…
Per saber-ne més:
VÁZQUEZ RIAL, Horacio. El soldado de porcelana. Barcelona: Ediciones B, 2007.
VILLENA, Luis Antonio de. “Las varias vidas de Gustavo Durán”, a El Mundo, 30 de novembre de 2009.
Deixa el teu comentari!