Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat

El lector opina

1 juny 2019 Sense Comentaris

 BARCELONA MELÒMANA. La passió musical de la ciutat a través dels grans compositors / Cesc Avilés Pàmies. Barcelona : Angle, 2015

La música a Barcelona, sens dubte, té un lloc preeminent a la vida de la ciutat. Tot gènere musical té el seu festival. Solament a Barcelona pel que fa la música actual es duen a terme 27 festivals, amb dues extensions a Sant Adrià de Besós. Dels quals n’hauríem de destacar: Primavera Sound, Sònar i el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. No queden reflectits tots per tal de no ser exhaustius. Pel que fa la música clàssica i òpera en podríem destacar el concurs de piano Maria Canals i el Concurs de veu Tenor Viñas, els quals se’ls ha d’afegir els diversos cicles especialitzats: de lied, de piano, de música de cambra, de grans orquestres…

El gran encert d’aquests festivals i concursos esmentats més amunt és que han sabut arribar i obrir-se  a tota la ciutadania amb propostes incloents com per exemple el cas del Sònar fent una extensió a la canalla amb el Sònar Kids o en el cas del concurs Maria Canals, que mentre dura el concurs s’instal·len pianos arreu de la Ciutat a disposició de tota persona que els vulgui fer sonar. Algunes propostes estan força arrelades de manera que la seva nominació és subjectivitza: el Sònar, el Maria Canals, el Primavera, el Tenor Viñas.

Però sempre havia estat així? Sempre Barcelona havia estat tant musicalment vital? no.

Els llibre que ens ocupa, assenyadament, no abasta tots els gèneres musicals. Circumscriu el seu contingut a la música clàssica i a l’òpera, però no hem d’oblidar que allò que ara anomenem música clàssica, era la música “moderna” del seu temps i així s’inicia aquest llibre, de com la música que s’estava executant arreu d’Europa, és a dir els “hits” de l’època,  arriben a Barcelona de la mà de Carles d’Àustria, qualla entre els veïns i veïnes fins hores d’ara.

Cesc Avilés Pàmies (Reus, 1981), a Barcelona Melòmana fa una passejada històrica i musical mitjançant els compositors més representatius: Bach, Beethoven, Mozart, Wagner, Liszt i ja en el s. XX, Schoenberg, Stravinski i Richard Strauss; de quina rebuda van tenir tots aquests compositors i la situació social que estava immersa la Ciutat. Tampoc oblida a personalitats importants que van ajudar a difondre i expandir la música (Anselm Clavé, Lluís Millet, Amadeu Vives, Pau Casals) i com aquesta difusió va ajudar que finalment s’alcessin el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu.

La pretensió de l’autor és divulgativa i per tal d’aconseguir-ho utilitza una prosa amena i col·loquial però que no oblida la documentació i el rigor històric, amanit amb algunes anècdotes històriques que ajuden a la finalitat del llibre.

Finalment, cal afegir, que Cesc Avilés omet, incomprensiblement, tota referència a l’Auditori de Barcelona, el qual no deixa de ser la tercera pota de la música clàssica de la Ciutat. Si el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu són els exponents de la música en el s. xix, l’Auditori ho és del s.xx, considerant que l’edifici acull: l’Auditori, l’Escola Superior de Música de Catalunya (l’ESMUC) i la seva biblioteca, el Museu de la Música i és la seu de L’OBC (Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya), sobretot tenint en compte que totes aquestes entitats són de titularitat pública.

Per acabar i per tal de reblar la importància que la música té per les barcelonines i barcelonins, comentar que al vestíbul de l’edifici principal de l’Hospital de la Vall d’Hebron hi ha instal·lat un piano permanentment i a disposició de tothom.

 Sílvia Fortuny

 

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.