La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies.
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies.- Barcelona: Quaderns Crema, 2018.
Aquest llibre confirma un viratge en la trajectòria literària de Sergi Pàmies (París, 1960) que ja s’apuntava en el seu llibre anterior Cançons d’amor i de pluja (2013). Sergi Pàmies ha deixat que la vida, la seva vida entri en els seus contes, i el resultat no pot haver estat més positiu. Tenim un Sergi Pàmies madur, desencantat i terriblement lúcid i capaç d’oferir aquesta mirada lúcida sobre els fets que més l’han marcat. Tenim el tema dels pares, de l’exili, la militància i com amb els anys ha pogut posar aquestes coses en perspectiva i contrastar-les amb la seva pròpia vida. La paternitat, primer com a fill i després com a pare, les parelles, la vida familiar, les separacions o veure l’11-S per la tele i aprofitar per proveir-se dels antibiòtics pel seu fill preveient una escalada bèl·lica i una carència de productes bàsics (ara pot semblar ridícul però a les primeres hores hi havia molta confusió i no es descartava cap escenari).
El següent fragment és el principi de Nadala maternofilial, un exemple de tot el que he explicat i que a més a més s’explica a sí mateix:
A la mare li agradava repetir que l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vius és susceptible, tard o d’hora, de convertir-se en literatura. No era un pensament original, i m’ho deia sobretot quan jo passava per una època difícil, perquè m’animés a escriure. Recordo que aquell comentari em treia de polleguera però que, quan va morir i vaig haver d’assumir una visió més transigent de tot plegat, vaig començar a entendre les raons del seu mètode de superació. Ella havia viscut més fracassos que tots els seus fills junts i en la mena de literatura que va practicar hi va trobar la teràpia per reciclar els drames en aventures narratives dignes de ser compartides amb els lectors.
(No Ratings Yet)
Loading...
Deixa el teu comentari!