La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies.
L’art de portar gavardina / Sergi Pàmies.- Barcelona: Quaderns Crema, 2018.
Aquest llibre confirma un viratge en la trajectòria literària de Sergi Pàmies (París, 1960) que ja s’apuntava en el seu llibre anterior Cançons d’amor i de pluja (2013). Sergi Pàmies ha deixat que la vida, la seva vida entri en els seus contes, i el resultat no pot haver estat més positiu. Tenim un Sergi Pàmies madur, desencantat i terriblement lúcid i capaç d’oferir aquesta mirada lúcida sobre els fets que més l’han marcat. Tenim el tema dels pares, de l’exili, la militància i com amb els anys ha pogut posar aquestes coses en perspectiva i contrastar-les amb la seva pròpia vida. La paternitat, primer com a fill i després com a pare, les parelles, la vida familiar, les separacions o veure l’11-S per la tele i aprofitar per proveir-se dels antibiòtics pel seu fill preveient una escalada bèl·lica i una carència de productes bàsics (ara pot semblar ridícul però a les primeres hores hi havia molta confusió i no es descartava cap escenari).
El següent fragment és el principi de Nadala maternofilial, un exemple de tot el que he explicat i que a més a més s’explica a sí mateix:
A la mare li agradava repetir que l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vius és susceptible, tard o d’hora, de convertir-se en literatura. No era un pensament original, i m’ho deia sobretot quan jo passava per una època difícil, perquè m’animés a escriure. Recordo que aquell comentari em treia de polleguera però que, quan va morir i vaig haver d’assumir una visió més transigent de tot plegat, vaig començar a entendre les raons del seu mètode de superació. Ella havia viscut més fracassos que tots els seus fills junts i en la mena de literatura que va practicar hi va trobar la teràpia per reciclar els drames en aventures narratives dignes de ser compartides amb els lectors.
Deixa el teu comentari!