Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, General, Novetat

Borges a Barcelona (segona part, 1980)

19 febrer 2019 185 views Sense Comentaris

Com us vam prometre la setmana passada, avui ens fem ressò d’una visita de Borges a Barcelona ben diferent a les de principis dels anys vint. Va tenir lloc el 1980, i la coneixem gràcies a un testimoni excepcional: Juan Martini (Rosario, 1944), un escriptor argentí exiliat a Barcelona entre 1975 i 1984, editor de Bruguera quan va passar el que explica en un article titulat “¿Estaba Borges enamorado de María Kodama?”. El podeu trobar al blog de la llibreria i editorial argentina Eterna Cadencia.

Borges va arribar a Barcelona a finals d’abril de 1980, acompanyat de María Kodama. Tenia poc a veure amb el jove que havia visitat la ciutat el 1919. Era un escriptor consagrat, i venia de Madrid, on el 23 d’abril havia recollit el Premio Cervantes que li havia estat concedit l’any anterior (compartit amb Gerardo Diego). Part de l’interès del viatge era, com assenyala Edwin Williamson (Borges. Una vida, p. 489), la possibilitat de retrobar escenaris del passat, perquè a més de Madrid, Borges visitaria Sevilla, Mallorca o Barcelona,  indrets que havia visitat amb la seva família els anys 20. Però la fama i el reconeixement no venien sols: la seva figura també despertava més polèmica.

Juan Martini va rebre’ls a l’aeroport per dur-los a l’hotel Princesa Sofía (avui  “Sofía”). Martini explica que l’editorial va llogar un Mercedes amb xofer. En sortir de l’aeroport, Borges va deixar anar “É arrivato il fascista Borges”. Es va fer un silenci breu fins que María Kodama va explicar a Martini que aquest havia estat dies enrere el titular del diari comunista italià L’Unità, quan Borges visitava Itàlia per rebre un premi.

Borges havia d’oferir una conferència organitzada per l’editorial, dins d’un cicle on hi participaven, entre altres, Juan Carlos Onetti, Jorge Semprún o Italo Calvino. Les conferències organitzades per Bruguera se celebraven a l’auditori de l’Alianza Francesa (avui Institut Francès), però l’editorial va pensar que la capacitat de la sala es quedaria curta i va sol·licitar el saló d’actes de la Universitat de Barcelona, que es va omplir amb prop de dues mil persones.

L’acte es va celebrar el 26 d’abril. El va presentar el professor de la UB Joaquín Marco, i Borges va parlar de temes com la biblioteca paterna, els orígens de la prosa, o el seu interès pel japonès. El títol de l’article publicat a La Vanguardia del dia següent recollia una frase ben representativa: “No sé quén soy. Posiblemente una ilusión creada por la generosidad de ustedes”. Quan algú li va demanar la seva opinió sobre la literatura catalana, va confessar la seva ignorància, però va afegir “Aunque he leído algo de Raimundo Lulio, y si es catalán les felicito efusivamente”.

Article sense signar a “La Vanguardia”, el 27 d’abril de 1980

Borges va parlar de literatura, però, just després de referir-se a Samuel Johnson, fa ver una pausa i va deixar anar: “É arrivato il fascista Borges”. A continuació va explicar per què L’Unitá l’havia tractat així a Itàlia, i va declarar emocionat i sorprenentment que, prop ja de la mort, tornava a les idees de la seva joventut, quan, als 17 anys, havia escrit un poemari Los himnos rojos, on elogiava la revolució d’octubre. Per sorpresa de molts assistents, ara afirmava que detestava els poders i manifestava la seva renovada inclinació per l’anarquisme.

El públic va acollir aquesta declaració amb una gran ovació (però no cal que la busqueu a La Vanguardia). No es tractava de manifestacions fetes per acontentar el públic barceloní: en tornar a Buenos Aires, Borges va fer una declaració pública on es retractava de declaracions anteriors i on manifestava el seu rebuig a la dictadura de Videla.

La darrera nit de Borges a Barcelona, Borges va anar a un sopar on hi van assistir pocs comensals, entre els quals s’hi comptàven Juan Martini i l’escriptor uruguaià Juan Carlos Onetti.  En la seva conferència a l’Alianza Francesa, Onetti havia estat dur amb Borges, en relació amb les polèmiques declaracions d’aquest sobre les dictadures argentina i xilena, fetes el 1976. Borges no hi havia assistit, i no sabem si en tenia notícia. Onetti no va parlar en tot el sopar, tan sols escoltava Borges, que amenitzava la vetllada parlant de mitologia escandinava i etimologies curioses.

En acabar el sopar -explica Martini- Juan Carlos Onetti es va apropar a Borges i li va dir:

Usted no sabe cómo me llamo yo, le dijo con una sonrisa. Borges hizo como que lo miraba y se quedó callado un instante con la boca apenas entreabierta. Después le contestó: Discúlpeme, pero creo recordar que sí. No -insistió Onetti-. Fijesé, mi segundo apellido es Borges. Lo cual era rigurosamente cierto. Entonces Borges también sonrió. Y le dijo a Onetti: Yo sabía que le había copiado algo a usted.

 

 

 

Per saber-ne més:

MARTINI, Juan. “¿Estaba enamorado Borges de María Kodama?”, a Eterna cadencia [en línia], 12 d’abril de 2011.

“No sé quién soy. Probablemente una ilusión creada por la generosidad de todos ustedes”, La Vanguardia, 27 de abril de 1980, p. 19.

WILLIAMSON, Edmund. Borges. Una vida. Barcelona: Seix Barral, 2004.

 

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.