L’esquerda de l’àngel / M. Victòria Lovaina

Maria Victòria Lovaina va néixer a Barcelona és diplomada en magisteri i llicenciada en Ciències de l’Educació. Compagina la docència en un institut de les rodalies de Barcelona amb l’escriptura.
L’esquerda de l’àngel és una novel·la ambientada a la ciutat de Barcelona.El Nestor viu als primers anys de la seva infantesa al carrer Om del Raval. Mentre fan unes obres al pati de la seva casa troben un cadàver al darrera d’una paret. A més a més El Paquito, veí de l’escala i company de jocs del Nestor, troba unes cartes al capçal d’un llit vell de casa seva. Estirant el fil d’aquestes, cartes escrites per a la Maria del seu oncle a finals dels segle XIX , una època on a Barcelona hi havia pobresa, violència i injustícia social, el Nestor anirà construint la història de la Maria i la Cinta que van viure com ells al carrer Om.
Després el Nestor i la seva família van anar a viure a la Sagrera en un edifici de nova construcció. Tan ell com la seva família mai no van perdre el contacte amb els veïns del carrer Olm del Raval. La trama de la novel·la es va trenant entre les dues èpoques: la de les cartes i la dels dos amics.
un tast:

-Ni es volia morir fora d’aquell pis, te’n recordes?-vaig dir-li.
-I tant, tossuda que era…Doncs vaig pensar que et perdria.
-Eres l’únic, saps? L’únic amic que tenía. L’únic que tinc, si no fos per tu, a qui tinc jo?
Aleshores me’l vaig mirar amb tristesa, des del meu fons de fill de puta vell i covard, traïdor com un corb, però que finalment encarava l’abisme de la culpa i la feblesa.
-Quito, no deixis de ser amic meu, ni després de llegir l’esborrany…-li vaig pregar-. Perquè, el llegiràs, oi?
– I tant que el llegiré , i tant, I d’això de la Via Layetana, què em deies?
-Res, no res. Llegeix l’esborrany i ho sabràs. Llegeix-lo.
-I tant, home, aquesta mitjanit començo-va dir-me-.A mi, saps, ja no m’importa tot allò, ni queden aquells que ho van viure, ni queden aquells pisos, ni queda res, ni tan sols la lluita per res que no sigui jo mateix. Només nosaltres, només nosaltres i aquests dos cafès. Va pren-te’l, que deu estar fred, i ramblegem una estona.
I vam sortir passejant. Ell ja duia el meu esborrany sota el braç. Feia un matí assolellat i caminàvem lentament, molt lentament, Rambla avall, com dos amics vells.

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, General, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: Biblioteca El Carmel - Juan Marsé, novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura