La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… La noia de la biblioteca de Núria Prades
La noia de la biblioteca / Núria Prades.- Barcelona : Columna, 2014
La noia de la biblioteca / Núria Prades eBiblio
Núria Prades és escriptora de novel·la infantil, juvenil i per adults en català i castellà nascuda a Barcelona i llicenciada en Filologia catalana per la universitat de Barcelona. Va ensenyar llengua i literatura catalana durant molts anys i va dirigir un grup de teatre, fent aquesta tasca va descobrir la seva vessant d’escriptora.
Entre les seves obres: Algú ha vist en Puck?, Curs per a joves patges reials, Curs per a joves fades bones, L’Aroma dels temps.
La noia de la biblioteca és la història de dues germanes que viuen al Poblenou, barri de fàbriques. Són filles d’una parella de treballadors i la narració està ambientada durant la Setmana tràgica en què esclata la revolta popular antimilitarista i anticlerical. Barcelona s’omple de barricades i el poble es fa l’amo del carrer, però la revolta li falta objectius concrets i acaba cremant esglésies i convents, cosa que provoca una repressió brutal amb milers de processats i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guardia.
Per altra banda també en aquells moments històrics de canvis socials naixia la Biblioteca de Catalunya com a biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou oberta al públic el 1914, en temps de la Mancomunitat de Catalunya en la seva seu al Palau de la Generalitat.
La Núria i la Conxa fan dos camins diferents per sortir de l’explotació en que es troba la població obrera. La Núria es formarà a l’Institut de Cultura de la dona, que en aquells temps el dirigia la Francesca Bonnemaison, per acabar treballant d’auxiliar a la Biblioteca Nacional i la Conxa participa amb el moviment obrer en la lluita per millorar les condicions laborals dels treballadors.
un tast:
Va continuar caminant pels carrers del barri, que ja ni sabia per on havia passat ni les voltes ue havia fet. Feia estona que havia deixat enrere la gran portalada del cementiri vell i va pensar que era hora de recular. El pensament també ho va fer: va recular fins aquell dilluns passat, el primer de la vaga general. Malgrat el que la seva filla li havia dit el diumenge al vespre, ell, a quarts de sis del matí se’n va anar cap a la Plata sense ni pensament de fer vaga. Com cada dia, perquè ell tota la vida que havia treballat fort i ferm. I com cada dia, aquell dilluns encara no havia sortit el sol que ja caminava des de casa, a Taulat, fins el carrer Badajoz. Com cada dia, es va creuar amb els obrers i obreres que es dirigien als tallers i a les fàbriques, amb passes silencioses, lentes, en silenci només trencat, de tant en tant, pel lladruc d’algun gos que s’acomiadava de la nit. Sempre els mateixos carrers, les mateixes cares, la mateixa feina. Com cada dia.
Deixa el teu comentari!