La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… Nunca fuimos a Katmandú
Nunca fuimos a Katmandu/Lola Mariné. Barcelona:Viceversa, 2010
Lola Mariné va néixer a Barcelona. Als 18 anys es va traslladar a Madrid per treballar com a actriu. Després va regressar a Barcelona on es va llicenciar en Psicologia i va seguir dedicant-se al teatre i al doblatge. Ocasionalment fa tallers d’escriptura creativa. Ha participat en 4 llibres de relats: Tiempo de recreo (2008), Dejad que os cuente algo (2009), Atmósferas (2009) y Tardes del Laberinto (2011). També ha escrit les novel·les Nunca fuimos a Katmandú (2010), Habana Jazz Club (2013), El caparazón de la tortuga (2015), Con la muerte en los tacones (2017) y Tras bambalinas (2018).
La protagonista de Nunca fuimos a Katmandú és Laura, una dona separada que acaba de complir 50 anys i que rep com a regal de la seva filla una inscripció al gimnàs. Allà coneix a Gloria, una dona de classe alta que pateix la infidelitat del seu marit, a Ruth, la monitora del gimnàs i a Teresa, dona de fer feines del gimnàs que treballa molt per tal que la seva filla arribi a ser ballarina. El retrat dels personatges es completa amb Elena, la seva millor amiga, tot i que tenen un caràcter oposat. Es tracta d’una novel·la protagonitzada per dones que ens parla de temes com la necessitat d’amor, la gelosia, la infidelitat i el que costa complir els desitjos.
Els Districtes que surten a la novel·la són Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Sant Martí, Eixample i Sarrià-Sant Gervasi.
Finalment, us oferim un petit fragment de la novel·la:
“Conducía despacio por la avenida de l’Estadi disfrutando de las espectaculares vistas que ofrecía la Ciudad desde allí, con el mar a su izquierda y la montaña del Tibidabo a lo lejos, a su derecha. A medida que el verano se aproximava, el sol se mostraba cada día más remisos a retirarse para ceder su lugar a la noche, por lo que, en ocasiones, se veía sorprendido por la luna. Por encima de los tejados, una masa sonrosada de nubes, como de algodón de azúcar, se deshilachaba perezosa. Era lo que más le gustaba a Laura de acudir a aquel gimnasio: el tranquilo y relajado camino de regresso por Montjuïc, con la Ciudad a sus pies y acompañada de buena música. Aquellos eran momentos que la reconciliaban con el mundo.”
Deixa el teu comentari!