La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Milions d’ampolles buides, de Manuel de Pedrolo
Milions d’ampolles buides / Manuel de Pedrolo.- València: Sembra, 2017.
Un clàssic pedrolià que començava ser introbable (o només em mercats de llibres de vell) i que va ser reeditat el 2017 per la mateixa editorial que va reeditar Acte de violència, l’editorial Sembra, que si en aquell altre llibre hi afegien un pròleg de Cesk Freixas en aquest llibre compten amb un pròleg ni més ni menys que de Jaume Cabré. Manuel de Pedrolo aquí novament aprofita una cosa per parlar d’una altra, i sota el paraigües del gènere negre s’amaga molt més, no només la radiografia crítica de la societat (una cosa que sempre es dóna en els llibres d’aquest gènere) també un retrat apuntat, forçadament ambigu i poc concret, de la resistència antifranquista. La novel·la es situa el 1968, any de revoltes que al nostre país van arribar molt esmorteïdes, les reclamacions dels estudiants parisencs eren lluny de les necessitats d’aquí. Llibertat, salaris dignes, una activitat sindical que fos efectiva i legal, el reconeixement nacional, la normalització de l’ús del català… Sobraven les reivindicacions, i aquestes sobrepassaven de molt les petites i molt controlades obertures del règim, que intentava donar una imatge de llibertat que no corresponia a la realitat. Els anys més durs de la dictadura havien quedat enrere i es començava a notar una millora econòmica amb el “desarrollismo” però moltes de les pitjors característiques del franquisme seguien ben vives. Però en aquesta vida tot costa diners, i es planifica un atracament perfecte (en principi) per tal de finançar aquesta resistència per poder fer mal de debò, per poder fer alguna cosa real, fer trontollar un règim que molta gent vol fer caure però que segueix allà, corcat i cada cop menys ferm però lluny d’afluixar més enllà de la cosmètica.
Sense ella, potser no n’hauríem arribat a parlar mai. Pujava els tres graons que menen a la cafeteria i ell se l’ha mirada amb un esguard enllaminit quan jo encara no me n’havia adonat.
—Fixa’t, tu! Això sí que és sensacional!
Era alta i robusta, però sense ni un gram sobrer de greis; una d’aquestes femelles de luxe que fan gimnàstica, practiquen algun esport car (tennis, equitació?) i vigilen escrupolosament la seva dieta.
—Què me’n dius?
He hahut d’assentir, és clar, i amb la mirada l’hem seguida potser una mica massa famolencament fins a l’altre cap de taulell, al qual s’atansava amb un balanceig subtil i lent que feia girar altres caps més venerables que els nostres.
—Bona, bona de debò!
He tornat a agafar el got per alçar-lo fins als llavis amb el gest desencisat que, darrerament, em sorprenc massa sovint.
—No t’hi encaparris —he fet amb un arronsament d’espatlles—. No hi tenim res a fer, nosaltres. deu ser caríssima!
Deixa el teu comentari!