Doble o res / Manuel de Pedrolo.- Barcelona: Edicions 62, 1997.

Una de les novel·les de gènere emblemàtiques de Manuel de Pedrolo és aquest Doble o res (originàriament escrita el 1950, amb un altre títol i patint els habituals problemes de censura). Jugant a cavall de dos géneres el que comença com un segrest i ho qualifiacaríem sense problemes com a novel·la negra alterna amb altres moments. Un segrest, una estranya afinitat entre el segrestat i un dels segrestadors, i un record, una història que ens porta a les trinxeres de la Gran Guerra, i a una història de gent perduda que tot i la situació i el caos poden trobar la felicitat, feble i inestable com tot el món que els envolta.  La novel·la va saltant entre el gènere negre i l’històric fins que passa el que és normal en les novel·les de Pedrolo, que el gènere no només no importa sinó que molesta, tenim una història amb persones que no poden ser encabides només en una categoria. Toca dos gèneres, predomina el negre però la història, com també passa sempre amb Pedrolo, és molt més del que sembla a primer cop d’ull, si s’escarba una mica sempre poden sortir grans històries allà on semblava que no n’hi havia. Els problemes amb la censura eren habituals en tota l’obra de Pedrolo i aquest llibre no en fou pas una excepció, el títol original (“Acte de violència”) Pedrolo ja l’havia fet servir en una altra novel·la, quan es publica aquesta el 1997 va caldre posar-li un títol i aquest va ser l’origen d’aquest Doble o res. Una novel·la recentment reeditada en el volum recopilatori A l’ombra del crim (aquí en podeu llegir una ressenya), que inclou a més d’aquesta els clàssics pedrolians L’inspector fa tard i Joc brut.

En tancar la porta del jardí veié, sense posar-hi interès, el cotxe aturat una cinquantena de metres enllà. L’home, però no el remarcà fins que el sentí al seu darrere, i aleshores ja era tard. El cercle dur i concís del canó de la pistola li furgava les costelles, sense matusseria, sense violència. Només el suficient per treure’l de dubtes.

—Feu-me el favos de pujar —manà l’individu que, per damunt la seva espatlla, projectava mitja testa d’ombra sobre la voravia.

—Però, què voleu? —preguntà sense girar-se, massa sorprès per protestar.

—Pugeu, us dic! —repetí el desconegut. Tenia la veu educada i es captenia amb tota l’amabilitat que la situació permetia.

El xofer ja havia posat el motor en marxa i se’l mirava amb uns ulls jovençans i una mica irònics. També una mica porucs. En certa manera, com si volguessin disculpar-se del que succeïa, de la conducta del seu company. Semblaven dir: “No sóc jo, ja ho veieu.” Cert que en el fons de tot hi havia com una lluor tèrbola i bon xic amenaçadora. Semblaven afegir: “Amb tot, us cal obeir. És el millor que podeu fer”.

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Espai Barcelona, Gènere negre, Novel·la barcelonina, Novel·la negra, Novetat Tags: Biblioteca El Carmel - Juan Marsé, Manuel de Pedrolo, novel·la barcelonina, Novel·la negra, Recomanacions de lectura, Ressenyes