Ruta la Sombra del Viento: Etapa 2
Continuem amb l’obra més famosa de l’autor català Carlos Ruiz Zafón: La sombra del viento. Avui caminem per una part del centre de Barcelona durant la infantesa d’en Daniel.
Pàg 9: La Llibreria Sempere
“Mi padre y yo vivíamos en un pequeño piso de la calle Santa Ana, junto a la plaza de la iglesia”
En aquest pis és on es desenvoluparà gran part de la història del llibre. Per molts ens trobem a l’actual Guanteria Alonso del número 27. Recordem que aquesta Llibreria pendrà també protagonisme a l’altra famosa obra de l’autor barceloní: El juego del Ángel”.
Pàg 12-16: Cementiri dels Llibres Oblidats
Comencem pel primer la primera etapa como no podia ser d’una altra manera record d’en Daniel a l’obra. Estiu de 1945 a les 5 de la matinada, Daniel i el seu pare comencen q caminar per la Rambla de Santa Mònica, fins el carrer Arc del Teatre… Anem cap a un cementiri molt especial… Tot i què l’explicació del trajecte, no es diu clarament on és aquest cementiri… Teniu alguna idea d’on és? Apostem per algun punt del carrer Arc del Teatre junt al Teatre Principal.
“Todavía recuerdo aquel amanecer en que mi padre me llevó por primera vez a visitar el Cementerio de los Libros Olvidados. Desgranaban los primeros días del verano de 1945 y caminábamos por las calles de una Barcelona atrapada bajo cielos de ceniza y un sol de vapor que se derra¬maba sobre la Rambla de Santa Mónica en una guirnalda de cobre líquido.[…] Mi padre y yo vivíamos en un pequeño piso de la calle Santa , junto a la plaza de la iglesia.”
Avui seguim dins del Cementiri, esperant que en Daniel seleccioni l’obra que l’acompanyarà durant la resta de la seva vida…
Jamás había oído mencionar aquel título o a su autor, pero no me importó. La decisión estaba tomada. Por ambas partes. […] Tal vez la atmósfera hechicera de .aquel lugar había podido conmigo, pero tuve la seguridad de
que aquel libro había estado allí esperándome durante años, probablemente desde antes de que yo naciese.”
Després d’escollir i explorar l’origen i l’edició de l’enigmàtic llibre, en Daniel i el seu pare aniran als Quatre gats, per trobar-se amb un llibreter una mica excèntric: Gustavo Barcelò.
Pàg. 21-22: Gustavo Barcelò i els Quatre Gats
La primera trobada entre Barceló i en Daniel va ser a Els Quatre Gats. Ens trobem a una cerveseria, restaurant o cabaret situada a la Casa Marti, un edifici modernista de Puig i Cadafalch construïda 1896.
Des de 1903 va aplegar les tertúlies, sopars i reunions d’art pròpies de la Barcelona dels Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Carbó o Miquel Utrillo. De fet, es van realitzar diferents exposicions d’un jove Pablo Picasso. Finalment, en 1899 es van publica 15 números de la revista Quatre Gats. Avui dia, Els Quatre Gats segueix sent un lloc de trobada en tant que bar restaurant.
“Els Quatre Gats quedaba a tira de piedra de casa y era uno de mis rincones predilector de toda Barcelona. Allí se habían conocido mis padres en el año 32, y yo atribuía en parte mi billete de ida por la vida al encanto de aquel viejo café. […] Allí, cualquier pelagatos podía sentirse por unos instantes figura histórica por el precio de un cortado”
Després d’examinar el llibre, Barceló fa veure que el llibre no té cap valor per intentar-lo comprar.
Le dirigí una mirada a mi padre. Él asintió. Sin más preámbulo, le tendí el libro a Barceló. El librero lo tómo con mano experta. Sus dedos de pianista rápidamente exploraron textura, consistencia y estado.
No serà el darrer cop que en Daniel trepitgi Els Quatre Gats… Us convidem a tots a gaudir d’aquest tros d’històrica barcelonina.
Per saber-ne més: Historia de Els Quatre Gats, Jardi Casany. Aedos. Barcelona, 1972.
Pàg. 25-30: L’Ateneu Barcelonès
La segona cita d’en Daniel amb l’extravagant llibreter Barceló a un lloc ben conegut per tots nosaltres:
“El Ateneo era- y aún es- uno de los muchos rincones de Barcelona donde el siglo XIX todavía no ha recibido noticias de su jubilación. […] Me deslice hasta el primer piso, bendiciendo las aspas de un ventilador que susurraba entre lectores adormecidos derritiéndose como cubitos de hielo sobre sus libros y diarios”
L’Ateneu Barcelonès acompanya des de fa més de cent cinquanta anys la societat i la cultura catalanes amb la voluntat de ser present en el debat intel·lectual i de participar activament en la promoció i el desenvolupament del país. Els cognoms més ilustres de l’ art i la cultura, de la política i l’ economia, del pensament i de l’ escriptura, han trobat en l’ Ateneu –tal com deia Josep Pla- un refugi idoni per pensar, debatre, explicar i difondre tota mena d’idees i projectes que en moltes ocasions han estat cabdals per a Catalunya.
Dins de l’Ateneu destaca la Biblioteca. La Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès té la missió de conservar, gestionar i difondre els seus fons moderns i patrimonials, i ésser un centre d’informació i de servei orientat al públic investigador en general, i particularment als socis i a l’alumnat de l’Ateneu. Es tracta d’una moderna biblioteca de recerca en el camp de les Humanitats, la Literatura i les Ciències Socials, integrada en el sistema de lectura de Catalunya, i especialitzada en l’estudi del XIX i primer terç del XX, que dóna accés públic al seu fons bibliogràfic i hemerogràfic, en especial als investigadors.
De l’Ateneu es poden explicar moltes coses… Si teniu algún dubte sobre la seva història només cal que us posseu en contacte amb nosaltres.
“Aquella tarde de brumas y llovizna, Clara Barceló me robó el corazón, la respiración y el sueño. Al amparo de la luz embrujada del Ateneo, sus manos escribieron en mi piel una maldición que habría de perseguirme durante años.”
Seguim amb la següent etapa, penúltima del nostre trajecte.
Pàg 49-73: La Plaça Reial
Rodejada d’edificis neoclàssics i rodejada per palmeres, ens trobem a indret molt popular a la ciutat de Barcelona. La construcció va córrer a càrrec de Daniel Molina.
A més hi podem trobar dos faroles originals d’un jove Gaudi… Si feu la visita en diumenge, trobareu el mercat de segells i monedes.
“A las siete en punto, vistiendo mis mejores galas y destilando vapores de colonia Varón Dandy que había tomado prestada de mi padre, me planté en la vivienda de don Gustavo Barceló dispuesto a estrenarme como lector a domicilio y moscón de salón.”
En aquell pis també en Daniel pateix el seu primer desamor:
“El cuerpo desnudo de Clara yacía sobre las sábanas blancas que brillaban como seda lavada. Las manos del maestro Neri se deslizaban sobre los labios, su cuello y su pecho.”
Des d’allà en Daniel tornarà fins al Cementiri.
Ver iRuta la Sombra del Viento II en un mapa más grande
Ruiz Zafón, Carlos. La sombra del viento. Barcelona: Planeta. 547p.
Deixa el teu comentari!