Explica la poeta Míriam Cano que ja als cinc o sis anys, quan li preguntaven què volia ser de gran, responia: “escriptora”. I que, tal i com deia George Orwell, si no escrivís, trairia la seva pròpia naturalesa.

Nascuda a Molins de Rei l’any 1982, resideix des de fa anys al barri de Sants de Barcelona en companyia del seu gos Blat, a qui dedica algun dels seus llibres. És llicenciada en Humanitats i treballa a l’Institut de Cultura de la Universitat Pompeu Fabra. Compagina la poesia i la gestió cultural amb l’escriptura d’articles a Catorze.cat, Nació Digital, Enderrock i el Diari Jornada. Recomana llibres al programa de ràdio d’iCat FM Els Experts i imparteix classes d’escriptura a l’Escola Bloom.

Míriam Cano va irrompre amb força al món de la poesia en català amb el seu primer poemari de títol de difícil pronúncia, Buntsandstein, amb el que va guanyar el prestigiós premi Martí Dot 2012 i que va ser publicat l’any posterior per Viena Edicions. Buntsandstein, mot alemany, significa “terra vermella”. Cano es basteix de referents geològics per estructurar el seu primer poemari, conformat per quatre parts: erosió, transport, sedimentació i meteorització. La mateixa poeta explica que el punt de partida de l’escriptura de Buntsandstein és tant l’erosió gradual com el trencament sobtat que s’esdevé per la pressió interna o externa exercida sobre una roca, o en aquest cas, sobre un individu.

Obre el poemari “Bellvitge”, en el que la poeta explica la visita a un hospital i afirma que “mai més tornarà a ser valenta”. A partir d’aquí, els poemes retraten diverses ruptures: amoroses, d’amistat, de maneres de pensar… Ho fa emmirallant-se en TS Eliot, a qui li retreu que “No Thomas, no era abril el mes més cruel”, sense defugir el present o les referències pop, com quan parla de Barcelona: “Visc en una ciutat/ que alimenta la cultura amb rímel/ i sabatetes de taló./ Una ciutat que s’agenolla/ i li obre la bragueta/ al primer que passa.” El llibre acaba amb el poema “Justícia poètica”, amb el que l’escriptora clou la història d’amor que enfila tot el llibre: “Et condemno a recordar-me com el darrer gran error/ mentre jo, indefectiblement, t’enterro sota els versos.”

Aquí la teniu recitant Buntsandstein a la llibreria No llegiu:

 

El seu segon poemari, Ancoratge, es va publicar l’any 2016 a l’editorial Terrícola, dins la col·lecció Llibres de l’Afrau, de la mà de l’editor i poeta Esteve Plantada. El títol és un joc de paraules entre coratge i el nom de la ciutat d’Alaska, Anchorage, títol també d’un dels poemes centrals del llibre: «Anchorage era una utopia/ feta d’autobusos nocturns que creuaven estats/ de mirar amunt i explicar-nos què hi vèiem./ Era ser fluorescents i estrellats,/ brillar com sols elèctrics,/ com electròlits inabastables.» Versos que no en va ens recorden a Kerouak , ja que el llibre té el to d’una road movie amb banda sonora inclosa, referenciada al llarg de tot el llibre (Bob Dylan, Ferran Palau, Lou Reed, entre d’altres). De fet, encara es pot trobar a Spotify una llista amb el nom del poemari que va penjar l’autora en el seu moment.

El llibre s’estructura en tres parts: Jocs florals, Uncharted Land, Clichy. Tres espais, de fet. El primer, el pis de l’autora; el segon, un espai mental, aquesta Alaska imaginària que dóna nom al poemari; el tercer, París. La primera part, en paraules de l’autora, està tenyida del sentiment d’una «tristesa domèstica», d’aquell estat d’ànim en el qual  l’únic que pots fer és fumar mirant al sostre. Parla de solitud i desengany, d’incomoditat («Em tiba la pell/ si aboco massa ànima/ al cos que em limita»). I en aquest estat d’incertesa, l’autora busca respostes en la física quàntica («si les cordes existeixen/ i ens atorguen el salconduit/ que perllongui els llimbs/ viurem a les sis dimensions.»).

En la segona part, la mirada es fa més concreta, i dibuixa amb precisió l’enyor per l’objecte del desig i d’allò que no va poder ser, en un vers gràfic que, segons Cano, podria resumir tot el poemari: «al fons dels llacs gebrats, com un jardí/ hi havia les cares dels fills que mai vam fer.»

A la darrera part que tanca el llibre i aquest viatge, l’autora mira de fer balanç, trobar-se, curar-se: «Hi ha un coratge valuós/ en la gosadia de desaparèixer lentament,/ acompanyant el mànec de la porta/ sense soroll i sense fúria/ i marxar quan tothom dorm.» Com ella mateixa explica, «Un dels dies que era a París, a l’apartament de la Place de Clichy, a fora plovia a bots i barrals i vaig comprar-me formatge i una ampolla de Bordeus. Llegia l’antologia de Vinyoli i estava completament sola i, tot d’una, vaig ser molt feliç.»

A més de Buntsandstein i Ancoratge, ha publicat poemes a les antologies II Festival de Poesia des dels Balcons (Parnass Ediciones, 2014) i Assumiràs la veu (Terrícola, 2014). També ha fet una incursió a la narrativa a Cremen Cels, un llibre conjunt amb Martí Sales i Antònia Vicens publicat a LaBreu Edicions.

Míriam Cano diu no se sent part d’un moviment poètic concret, tot i que és una poeta que busca i crea complicitats, com ho demostren les dues pàgines d’agraïments d’Ancoratge. Sí que afirma que “ara mateix hi ha una nova fornada de joves poetes que rondem els 25-30 anys, que hem trobat en la nostra vida quotidiana, no tant en la metàfora més abstracta, dels grans tòpics, sinó en els objectes quotidians, en rentadores, en carreteres, en semàfors i metros, la inspiració per reflexionar sobre certes coses que vivim.”

Es defineix amb humilitat, “sóc una persona que escric coses”, i diu que “en la poesia passes d’una cosa particular i personal a la seva transformació en un sentiment universal, perquè pugui arribar a qualsevol persona. Agafes un sentiment en brut i l’esculpeixes fins que t’ho pots posar tu també. És un vestit que el faig com de talla única perquè tothom s’hi pugui encabir. No jugo en un terreny tan personal que no hi pugui entrar ningú. Sinó el que acabes fent és una biografia.” “La poesia no és de qui l’escriu, sinó de qui la necessita”, apunta recordant Neruda. Amb un futur prometedor i en les seves pròpies paraules, Míriam Cano avança “amb el pas ferm de la princesa del pèsol/ cuirassada de valquíria.”

…

Poemaris de Míriam Cano a la Xarxa de Biblioteques Municipals:

Ancoratge. Granollers: Terrícola, 2016.

Buntsandstein. Barcelona: Viena, 2013 .

 

I també:

Assumiràs la veu. Granollers: Terrícola, 2014.

Cremen cels.  [Barcelona]: LaBreu ; [Amposta]: Mas de Bernis, 2017.

 

…

Categories; Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, General, Novetat, Poesia Tags: Biblioteca Mercè Rodoreda, Míriam Cano