Inici » Barcelona Cinema, Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Espai Barcelona, General, Novetat

Barcelona cinema … Dràcula i Barcelona (1970)

18 juny 2018 Sense Comentaris

A l’octubre de l’any passat, és van complir 50 anys d’existència del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. La passada edició va tenir com a leit motiv la figura de Dràcula aprofitant els 25 anys de l’estrena de Dracula de Bram Stoker (1992) de Francis Ford Coppola.

Dins del cicle Dràcula desencadenat, es va estrenar l’últim documental de Carles Prats: Dracula Barcelona (2017) .

La doble sessió va comptar amb el visionat del documental, prèvia presentació del director, i a continuació El Conde Drácula (1970) de Jesús Franco.

Entrevistes, testimonis, anècdotes, embolcallades en la Barcelona dels anys 70 amb la col·laboració dels seus protagonistes: Teresa Gimpera, Jack Taylor, Jesús Franco, Pere Portabella, entre d’altres, i sense faltar un eloqüent i divertit Christopher Lee.

Dracula Barcelona (2017) és la porta d’entrada a dos films completament dispars on els únics llocs comuns són el príncep de les tenebres i el plató de rodatge. El primer va se l’intent de fer la versió més fidel fins aleshores de la novel·la de Bram Stoker. El segon va aprofita el rodatge del primer per realitzar un avantguardista making of, pot ser un dels darrers experiments de desconstrucció cinematogràfica de la Escola de Barcelona.

miranda_lee

El Conde Dracula segons Jesús Franco

Jesús Franco Manera (1930-2013), més conegut com a Jess Franco, va ser un dels cineastes més prolífics del gènere explotation europeu (es creu que al voltant de 200 títols) i una de les figures més destacades dins del fantaterror espanyol. L’oncle Jess va ser un mercenari incansable, un enamorat del setè art, injustament vilipendiat per la critica i maltractat per la censura espanyola.  Odiat i estimat a parts iguals, va realitzar els seus millors films a la dècada dels 60.

Doncs bé, aprofitant l’èxit internacional de Hammer Films amb la presència de Christopher Lee en el seu rol més emblemàtic (va fer de xucla-sang fins a deu vegades), és va voler recrear la idiosincràsia de la novel·la original sense èxit.

Si la pel·lícula va ser filmada al 1970 i la novel·la va ser publicada al 1897, estem parlant exactament de 73 anys de diferència. En aquest cas, més de mig segle. Si es volia assegurar cert rigor i fidelitat des d’un bon principi, vet aquí la primera ensopegada. Introducció gloriosa!

conde_dracula_1970

El Drácula de Franco no acaba de quallar. Sembla més aviat la crònica d’un malson. Potser hi han alguns moments gòtics brillants, sobretot al principi; però en general resulta una versió impersonal, inconnexa i desganada. Tot i així, volem posar en valor el repartiment d’actors.

renfield

Comencem amb Klaus Kinski, actor alemany  i enemic íntim del director Werner Herzog. Conegut pel seu caràcter biliós i escandalós, no li va costar gaire interpretar al pertorbat Renflied. Diuen que fins i tot va menjar mosques de veritat. En tot cas, no costa de creure quan ens apropem a la controvertida personalitat del Sr. Kinski.

La sevillana Soledad Miranda va interpretar a Lucy Westenra, col·laborant per primera vegada amb Jesús Franco. Coup de foudre que la faria la seva musa inoblidable fins a la seva tràgica mort en un accident de cotxe amb només 27 anys. Hipnòtica bellesa que romandrà per sempre a títols com Las Vampiras (1971) i Eugénie (1974).

Christopher Lee feia el seu setè Dracula, però aquesta vegada rejovenia amb un bigoti molt aristocràtic i dedicava un monòleg sencer als orígens nobles del vampir.

Jack Taylor va interpretar a Quincey Morris, en aquest cas el promès de Lucy. Però a més a més, el nord-americà va fer el vestuari i la escenografia de la pel·lícula sota el pseudònim de Karl Schneider (taylor en alemany, sastre en català). L’oncle Jess, sempre maquillant i engrandint amb el mínims recursos possibles. Ell mateix interpreta al xofer del carruatge com faria al llarg de tota la seva filmografia.

La primera opció de Franco per Van Helsing era Vincent Price però aquest tenia un  contracte blindat amb l’American International Pictures. La segona opció, Dennis Price, estava malalt, així que finalment és va comptar amb el britànic Herbert Löm.

Les seductores vampiresses que acompanyen  al compte al seu castell, eren ni més ni menys, que Emma Cohen, Teresa Gimpera i Jeannine Mestre (gauche divine vampire’s).

El Conde Dracula va ser rodada a Barcelona, Villena (província d’Alacant) i Munich. A Barcelona les localitzacions naturals van ser el Saló del Tinell, el castell de Montjuïc, la plaça del Poble Espanyol i el barri gòtic en general. Què millor escenari per un dels mites de la literatura gòtica?

Ratpenats amb cordill, roques de poliestirè, múltiples personatges doblats pel mateix doblador, zooms constants i extrems, gossos que pretenen ser llops, i un motiu musical repetitiu fins a la mort, conformen aquesta primera i última Barcelona vampira.

cuadecucCuadecuc/Vampir de Pere Portabella

A la tardor del 1969 Pere Portabella va aprofitar que la seva dona, Annie Settimo, treballava com a script en el Dràcula de  Jesús Franco per rodar en paral·lel el seu propi film. De fet, el mot cuadecuc són les restes de cel·luloide sobrants d’una pel·lícula.

Cuadecuc/Vampir neix en la il·legalitat, donat que es va fer sense permisos oficials de rodatge i sense seguir les normatives legals ni sindicals del govern franquista.

Amb el poeta Joan Brossa i amb col·laboració del pianista Carles Santos, Pere Portabella es llença a filmar en 16 mm una obra genuïna, fresca, i carregada de poesia insòlita.

La feina de Portabella evoca el Nosferatu (1922) de F. W. Murnau  o el Vampyr (1932) de Carl Theodor Dreyer i recorda algun dels seus millors instants gràcies a la seva fotografia. L’efecte salvatge que s’aconsegueix  es va produir utilitzant negatiu de so com si fos un negatiu d’imatge. Tecnicament la sobreexposició de la pel·lícula provoca un augment de la densitat i una disminució del contrast, generant un blanc i negre saturat que elimina l’escala de grisos.  A més, l’absència total de diàlegs (a excepció dels minuts finals) també ens trasnporta als esmentats clàssics del cinema mut.

Es interesant veure un rodatge des de fora amb una mirada de voyeur. Les imatges es presenten, però no s’explica res, per tant no podem parlar d’un veritable making of. Els tècnics treballant, els focus, les teranyines de mentida, les sessions de maquillatge dels actors… S’atreveix a reflexionar sobre l’artifici de l’art amb completa llibertat mostrant els trucatges i efectes d’un film de gènere. Tan és així que als Estats Units i al Canadà li van posar el curiós títol: How Vampire Movies are Made (Com es fan les pel·lícules de vampirs)

lentillas

La distribució a l’estranger va ser bona, passejant-se per Cannes o la mateixa Cinemateca Francesa, però va ser al 1972 quan es va presentar al MoMA de Nova York, sense la presència del director. Estava invitat però el govern de Franco feia vuit anys que li denegava el passaport. Aquest fet posava de manifest, un cop més, l’accent sobre la repressió artística i cultural que patien els artistes. A la mort del dictador la pel·lícula va quedar enterrada al taüt. Van haver de passar 40 anys fins que es va tornar a recuperar i exhibir per primera vegada a les nostres sales de cinema. Al 2017 és va editar en DVD per Cameo i avui dia està considerada com a objecte de culte.

Bibliografia emprada:

       Aguilar, Carlos. Jesús Franco. Madrid : Cátedra, 2011.

       Franco, Jesús. Memorias del tío Jess. [Madrid] : Aguilar, 2004.

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.