Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, General, Novetat, Poesia

Pau Malvido i la contracultura barcelonina

12 juny 2018 172 views Sense Comentaris

Pau Malvido, pseudònim de Pau Maragall (1948-1994), fou far generacional del corrent contracultural de Barcelona, que es va desenvolupar entre la caputxinada del 66 i les Jornades Llibertàries del 77, lluny del nucli dur de la repressió franquista. El seu nom apareix al costat de disset altres poetes a l’antologia Poesia Contracultura Barcelona, de David Castillo i Marc Valls (Ajuntament de Barcelona, 2006). Un text que ens restitueix una part important de la nostra història, escamotejada pels discursos que dominen la cultura de la Transició, i que per reflectir millor el caràcter polifacètic dels artistes que el componen adquireix la forma d’un fanzine.

I és que, qui fou net del poeta Joan Maragall i germà de l´alcalde deixà un llegat no només poètic, sinó també gràfic i plàstic, a més de signar un bon grapat d’articles a la revista Star que han esdevingut el manifest generacional d’una època (Anagrama els reuní al 2004 sota el títol Nosotros los malditos).

La poesia de Pau Malvido sembla brollar d’un coneixement místic, molt proper a la bellesa de la natura, on l’experiència del LSD també hi juga un paper important:

Tots sentim, sentim els brogits
Els sorolls de la terra, de l´arena,
De la sorra envoltada de vent.
Escoltem el moviment dels joncs,
De les canyes, de la tenora, …
de les flautes xisclant.

Les portes de la percepció s´obren doncs per endinsar-nos a una poesia, que, més enllà del context contracultural, sembla inclassificable, i que tant s’allunya de la poesia social dels cinquanta com de l’estètica novíssima, tan en voga als anys 70. El pensament llibertari, la pintura, la música i, com no, les drogues són els temes amb els quals millor es relacionen els textos dels poetes antologats per Castillo i Valls.

Alguns d’ells, com ara Roberto Bolaño, arribaren a ser molt prestigiats, mentre que altres, després d’haver lluitat per dur a terme la revolució en la vida quotidiana, s’enfonsaren sota el mateix sòl que els va veure néixer, del costat de les derivacions més tòxiques que assolí la contracultura amb el fracàs de les Jornades Llibertàries.

Durant aquells anys, que Malvido va nomenar la «década prodigiosa de las izquierdas», la utopia encara era imaginable: es creaven cooperatives i comunes i apareixen també aleshores Star i Ajoblanco, revistes d´un tarannà ben diferent al del setmanari Triunfo, que era editat a Madrid; una ciutat on per diverses raons no quadrava el rotllo mental i psicodèlic de Barcelona.

Tota aquesta efervescència, que acaba amb l’arribada de l´heroïna, quan les Rambles es tornen de cop perilloses, coincidí a més en un moment donat amb l’Escola de Cine de Barcelona, raó per la qual ningú dubtaria en afirmar que Barcelona era en aquells darrers anys del franquisme quelcom més que la capital de la contracultura espanyola.

VÍCTOR MERCADO DURÁN

 

Per saber-ne més:

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.