La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Eufòria, de Xavier Bosch
Eufòria / Xavier Bosch.- Barcelona: Proa, 2014.
Eufòria / Xavier Bosch eBiblio
L’any 2012 es va començar a parlar d’una cosa anomenada Eurovegas, l’empresari Sheldon Adelson volia construir un macro-complex d’oci i joc o a Madrid o a Catalunya. El projecte era una inversió colossal que necessitava molta cooperació per part de les administracions i que va generar no poca controvèrsia entre l’opinió pública. Us sona? En aquest llibre un empresari mexicà negocia amb el govern la instal·lació d’un parc temàtic immens. De nou la ficció permet a Xavier Bosch parlar de coses que van passar així com de costat, sense estar subjecte a la veritat escrupolosa (o a una possible demanda). A més a més l’estada forçosa de Dani Santana en un hospital serveix per parlar del negoci sanitari i dels diferents interessos que intenten enfonsar el sistema sanitari públic. De nou cal llegir entre línies, Xavier Bosch és algú molt ben informat, tot i això moltes vegades els medis no poden dir tot el que saben o intueixen, aquí en podem trobar una mostra, amb totes la precaució del món perquè estem llegint ficció i les llicències són obligades i necessàries, tant per part de l’autor com del lector.
L’Aura, com cada matí, va estirar els llençols i va plegar el sofà llit del matrimoni perquè el seu cop de puny de cinquanta-cinc metres, a tocar de l’estació de Sant Andreu, li quedés una mica més espaiós. Vivia amb l’Antonio, que, a aquella hora, quan el Basté llançava la filípica del davantal de les vuit, ja devia fer tres hores que fressava en una fàbrica d’acer inoxidable de Sant No-sé-què del Besòs, a tocar de les cases barates. Ell estava tip de fer el pitjor torn. Però encara gràcies i quin remei si, la fàbrica, tan sols vuit anys enrere, eren quaranta-cinc treballadors, tres torns a ple rendiment i màquines que no paraven de cagar cargols i femelles de dia i de nit. Calia aguantar com fos, perquè la feina és la feina, pinten bastos, la crisi és molt puta i podia donar gràcies de Déu, i a l’amo de la companyia, que en aquella nau gèlida hi quedessin ell i nou companys més que, entre badall i badall, ja només estampaven peces especials, per encàrrec i pagades al moment de la comanda. Els cargols estàndard, els comprava tothom a la Xina. Qüestió de preus.
A ella, en canvi, ja li estava bé sentir, en la boira dels somnis, que la seva parella es llevava, es dutxava en la llunyania i se n’anava sense estalviar-li cap soroll. Amb tot el matalàs per escamarlar-se, fruïa d’aquelles dues horetes que li quedaven perquè sonés el Casio de la tauleta de nit.
Deixa el teu comentari!