Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… Els fills de Llacuna Park de Maria Guasch
Els fills de Llacuna Park / Maria Guasch.-Barcelona: L’Altra Editorial, 2017
Maria Guasch (Begues, 1983) és llicenciada en Comunicació Audiovisual i combina la tasca de documentalista i guionista amb la vocació per l’ensenyament. El 2013 va publicar la seva primera novel•la, La neu fosa a la qual va seguir Olor de clor sota la roba, amb què va ser triada Nou Talent FNAC 2014.
Llacuna Park és una urbanització de les afores de Canyars, un poble del cinturó de Barcelona, però també és un temps en la vida de la narradora de la novel•la: la Clara. Ella té trenta-dos anys, fa de professora de llengua a la presó de Can Brians a l’Espai de les dones, però és una feina amb data de caducitat ja que és una substitució. Viu amb els seu germà, la seva cunyada i el seu nebot. Quan no té feina es fa càrrec del seu nebot.
Els pares de la Clara feien de professors de secundaria a Canyars i van matricular els seus fills al mateix institut on treballaven, per tant, cada dia la família (pares, professors i fills alumnes) des del barri del Guinardó de Barcelona agafa el tren de rodalies per anar a treballar i a estudiar a Canyars.
La Claudia descobreix a la presó, on treballa, una interna que va ser companya de classe a l’institut, retrobar-la farà que busqui a Canyars els seus antics companys de secundaria, i així sabrem com els hi ha anat la vida i ella descobrirà els secrets d’una família.
Un tast: Després baixem pel carrer agafades de bracet, com senyores de setanta anys. A la terrassa del Mas Guinardó, Barcelona és un formiguer de llums que pampalluguegen fins a la bassa fosca del mar. La Sandra camina amb lentitud, no s’adona que té un floc de cabells agafat dins la boca, que el xucla com una nena petita.
-No sé, no és normal que ens estigui tan a sobre, no? I a sobre l’altre dia, va i es torna a fer pipi al llit, i et juro que en sembla que ho fa expressament. El Dani diu que què va, però jo sé que m’està castigant. T’ho juro, aquest nen m’està castigant.
Jo vaig distreta, però hi ha aquella sensació vaga d’ànsia, i de culpa, de quan parlem de l’Eloi.
-¿I la Puri què diu?- La Puri és la mestra de l’Eloi.
– I jo què sé, què diu. ¿Quan vol que parli amb ella?
Em miro la Sandra. Li voldria apartar aquest ble de la boca. Ho faria de mala manera, perquè la sensació de culpa creix, perquè abans era jo qui parlava amb la Puri, i qui duia l’Eloi enganxat a les cames i el nen no es pixava a sobre, però en realitat, si ho penses, no és normal: el més normal seria que jo visqués a casa meva, si en tingué, i que em preocupés de les meves coses.
Deixa el teu comentari!