L’inspector arriba tard (Fet divers) / Manuel de Pedrolo.- Palma de Mallorca: Moll, 1960

Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 – Barcelona 1990) és un escriptor en llegua catalana que va conrear en abundància tots els generes literaris: novel·la, teatre, poesia, conte, articles a la premsa, pròlegs,etc. A més, tradueix obres d’autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra: La cua de palla. Obté diversos premis literaris i va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979. De les més de cent obres que va escriure recordar que és l’autor de Mecanoscrit de segon origen, Totes les bèsties de càrrega,
L’inspector arriba tard (Fet divers) és una novel·la que a partir d’un fet senzill, fet divers, subtitula el seu relat Manuel de Pedrolo, narra la quotidianitat d’uns veïns de la ciutat de Barcelona dels anys cinquanta, centrada en la família de Claudi Misarach, treballador d’una empresa i dels seus companys d’oficina.
Amb menys de deu personatges i un fet petit, el robatori d’unes nòmines, la novel·la manté un clímax de suspens fins el final. Els escenaris són pocs: l’oficina, el tramvia i la casa i
els dos protagonistes principals: el Jaume, inspector de policia i el Claudi Misarach es van prenen la mida durant tot el relat, mai sabem que busca l’inspector, o que sap. Tampoc sabem si el Claudi ho explica tot o amaga alguna cosa.
En Pedrolo en veu del Marxant, company del Claudi, i lector de novel·les policíaques ens defineix el suspens quan l’inspector seu a la seva taula i li diu:

“Vós sou una gran lector de novel·les detectivesques…-va començar aleshores el policia.
-Sí, m’agraden -confessà l’altre.
-Segurament, doncs -seguí l’inspector -, tindreu la vostra teoria…
En Marxant es posà a riure. Els altres escoltaven amb molta atenció.
-Doncs no -digué, però se’l veia una mica afalagat.
-¿No? És estrany…
-¿Per què? Aquestes coses no solen passar a les novel·les que jo llegeixo.
-¿No? -s’admirà l’inspector-.¿Doncs que hi passa?
-Bé…sí, també passen coses així, però vull dir que jo m’he especialitzat en suspens.
-¿El suspens?
-Sí. ¿No sabeu què és?
-No- confessà l’inspector.
-Bé…Són novel·les…-Vacil·là. Es comprenia que mai no se li havia acudit que un dia es veuria obligat a definir què era els suspens-. ¿Com us ho diré? es tracta d’una situació insostenible, ¿sabeu? Una amenaça, alguna cosa que no sabeu ben bé què és. De vegades una qüestió d’atmosfera, ¿compreneu?
L’inspector va dir que sí i el xicot semblà alleujat.
-És difícil d’explicar -prosseguí-
-Ja me’n faig càrrec -digués l’inspector-.
¿Era una d’aquestes que vau llegir l’altra nit, Misarach? -preguntà a continuació, girant-se.
-Sí – digué l’al·ludit-, em sembla que entra en aquesta definició. Però jo no estic acostumat a llegir-ne…
Marxant ja havia posat la mà al calaix i va treure la novel·la.
-És aquesta – va dir -. Molt bona, per cert.
L’inspector l’agafà i la mirà per tots costats.
Després comença a fullejar-la. Era una edició argentina.
-Evelin Piper – va llegir-. Una dona, ¿no?”

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: novel·la barcelonina, Ressenyes