Inici » Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, General, Novel·la barcelonina, Novetat

La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… No se lo digas a nadie

6 octubre 2017 76 views Sense Comentaris

Ignacio Vidal-Folch és un escriptor i periodista nascut a Barcelona l’any 1956. Va començar com a escriptor de còmics des de principis de la dècada dels 80 i l’any 1982 va ser coordinador de la revista d’historietes Besame mucho. Com a periodista va dirigir la secció de cultura dels diaris La Vanguardia i ABC i entre 1989 i 1991 va ser corresponsal en els països de l’Est durant la seva transició a la democràcia. Va ser guionista i presentador del programa Nostromo emès per La 2 de TVE. Actualment col•labora amb el diari El País i la revista Tiempo. Com a escriptor, ha conreat novel•la i narrativa breu. Ha guanyat el Premi Vargas Llosa NH de relats 1998 per Más lejos y más abajo i el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en Llengua Castellana 2015 per la novel•la Pronto seremos felices.
No se lo digas a nadie és el seu segon llibre i va ser publicat l’any 1987. La protagonista és la periodista Leda Fuerte, que és enviada a la presó Model per seu cap Sisebuto Burdo, cap del diari El Magnetófono amb la finalitat de fer un reportatge sobre la situació dels àrabs a les presons. Allà li presenten a Abdullah, un pres que li conta la seva història i del qual s’acabarà enamorant. Es tracta d’un llibre humorístic.
Es una novel•la que es desenvolupa principalment a la presó Model però també hi ha referències a quasi tots els districtes de Barcelona.
Finalment, us oferim un fragment de la novel•la:

“Con aquel sueldo de esclavó, yo vivía estrecho, pero el rumboso padrinazo de mis compañeros satisfacía mis necesidades con largueza. Menudeaban sus convites a compartir las horas de asueto. Si iban al restaurante, me invitaban e hinchaban de marisco. ¿Que el plan era herniarse en el squash? Yo el primero, y sin pagar un duro. Y si reponíamos fuerzas en la sauna, servidor era quien más sudaba. En fin, ¿reinan copas? El BMW de Ibón serpreaba raudo de Pedralbes a Mercabarna, de la Mina al paque de Cervantes, iluminaba por una micra de segundo con su estela plateada las arterias de la ciudad, y al fin aparcaba frente a la coctelería más cara. ¡A beber! Yo no bajaba el codo hasta desplomarme junto al mostrador, inconsciente de puritita ebriedad, con la risa coral de la muchachada y la satisfacción de que pagaban ellos como la nana”

 

Noselodigasanadie

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.