La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… Vacances al Zurich
Vacances al Zurich / Anna Vila.-Barcelona: La Campana, 1993
Anna Vila (Igualada- 1949) Infermera de professió i escriptora de narrativa infantil, novel·les i llibres de divulgació amb Vacances al Zurich va guanyar el premi Pere Quart d’humor i sàtira l’any 1993. D’entre les seves obres: A mi no em veu ningú, Aventures d’anar i tornar, Els fills diferents es fan grans, Més o menys ben avinguts, el Núvol lila, Qui fa ballar la geganta, El Roger i el seu falcó
La Marta casada, mare de dos nens i veïna de Barcelona es veu obligada a fer les vacances el mes de maig. Per una mare de família agafar vacances en una època en que la resta de la família fa vida normal pot acabar sent fer només d’esposa i mare. Perquè això no li passi decideix anar cada dia a passar l’estona al bar emblemàtic que hi ha a la plaça Catalunya: el Zurich i proposa als seus exercir de mare de família només els caps de setmana. De dilluns a divendres no vol saber res d’anar a comprar de cuinar, ni de posar rentadores.
La Marta, al Zurich, asseguda en una taula es deixa sorprendre per tots els personatges que hi van, i es donar permís per viure totes les petites aventures que li aniran sorgint. Escoltarà converses com la que tenen uns mafiosos que traginen amb droga, li semblarà veure la Marta Sànchez asseguda a la taula de costat, però serà el Gurb, protagonista de la novel·la de l’Eduardo Mendoza. Sentirà com uns altres clients del bar planegen un segrest. Coneixerà la Michèle que treballa de model i li demana que la substitueixi en un servei molt especial a un xeic àrab i així cada dia la Marta viu una peripècia diferent.
La novel·la està explicada en clau d’humor i està dividida en 21 capítols que són els dies de vacances que té la Marta.
Un tast: Hem recorregut gairebé tots els edificis de Gaudí, i també alguns de Puig i Cadafalch i de Domènech i Muntaner. Es notava que els japonesos ja havien fet el recorregut més d’una vegada. Tot anava cronometrat. A cada edifici sabien on ens havíem de posar. Tenien us croquis fets amb les hores, la incidència de la llum…Fins i tot havien calculat si era millor fer la fotografia amb el semàfor de la cantonada en vermell o en verd. També coneixien l’urbà de torn, que els facilitava que no passés ni un cotxe en el moment just que el fotògraf premia el botó. Cap detall quedava a l’aire. Coses que semblaven fetes de casualitat havien estat estudiades, Però, com podien saber que hi hauria dos coloms a la primera finestra de la dreta de la Pedrera? No ho sé, però ho sabien. Al croquis ho portaven dibuixat, hi havia dos coloms. L’únic factor sorpresa era jo. Era com un detall d’última hora. El pobre dibuixant tenia molta feina a fer els càlculs de la meva situació en cada quadrant. El curiós del cas és que a cada edifici que arribàvem, ja sabien el “meu” lloc. No dubtaven mai.
Deixa el teu comentari!