Aquest passat mes de juny es va celebrar al Palau de les Arts de València la gala de lliurament dels XX Premis Max de les arts escèniques. La cerimònia, festiva i mediterrània, es va centrar fonamentalment en dos aspectes: la celebració d’aquest vintè aniversari, i la reivindicació de l’autoria dels espectacles.

En paraules del director de la gala, Joan Font: “la gala d’enguany serà un cant a l’autoria, ja que sense els creadors no hi hauria res, ni música ni teatre ni dansa”. Un homenatge, per tant, a allò que ens ocupa en aquest espai: el punt de partida, l’espurna, la creació des de zero, l’impuls que genera la creació col.lectiva posterior, la idea inicial. En el cas del teatre, el text teatral.

En aquest context, un dels premis de la nit adquiria, sens dubte, una rellevància especial. I és d’aquest guardó i del seu guanyador del que volem parlar. Del Premi Max a la Millor Autoria Teatral que es va endur (per quarta vegada!) el dramaturg navarrès Alfredo Sanzol. En aquest cas pel seu magnífic text La respiración.

Alfredo Sanzol va néixer a Pamplona el 1967, va estudiar dret i als vint-i-tres anys va decidir canviar de rumb i dedicar-se a la direcció i a l’escriptura teatral. Llicenciat en direcció d’escena per la RESAD, el seu primer muntatge, Como los griegos (1999), ja va ser nominat als Max com a millor espectacle revelació. Entre d’altres, ha escrit i dirigit Risas y destrucción (2005), a la sala Cuarta Pared; Sí, pero no lo soy (4 nominacions als premis Max 2009), estrenada a la sala Princesa del Centro Dramático Nacional (2008) i que també es va poder veure la temporada 2008-2009 al Teatre Lliure de Barcelona; Días estupendos (2009), a la sala Francisco Niebla del CDN; Delicades, per a T de Teatre, al Teatre Poliorama i en el marc del Festival Grec; En la Luna (2011), al Teatro de La Abadía i al Teatre Lliure (3 premis Max); Aventura! (amb T de Teatre, 2012); La calma mágica (CDN, 2014) o l’esmentada La respiración  (Teatro de La Abadía 2016 i 2017). Ha guanyat el Max com a millor autor quatre cops: amb Delicades, Días estupendos, En La Luna i, enguany, amb La respiración.

La respiración és una brillant comèdia que neix del dolor que l’autor sentia en acabar-se la relació sentimental que havia mantingut durant 15 anys. Inicialment és una obra sobre l’abandonament i la pèrdua (protagonitzada per Nagore, aquí l’alter ego de l’autor), però que desprèn vitalitat, humor i ganes de tirar endavant. La història és gairebé inversemblant, va embogint per moments, amb girs cada cop més inesperats i delirants. I el que demostra la mestria del seu autor és que, per sota, tot i el deliri, es respira una sensació de veritat intensa, d’emocions que provoquen empatia, de situacions i pensaments que ens resulten familiars. A més a més, el viatge de Nagore (¿imaginat o real?: ben mirat tant li fa) des de la desesperació inicial cap a la recerca de coses noves, d’aventures, de noves il·lusions, ens fa riure, molt, amb l’afegit que és un riure que prové, com dèiem, del millor lloc: de la veritat.

 NAGORE: (…) Me quedo tumbada, en la oscuridad, con los ojos abiertos, y me escucho respirar. Los pequeños ruidos han desaparecido, y han dejado un hueco enorme. Y creo que ese hueco, ese silencio en el que solo me oigo a mí misma con la respiración ansiosa, entrecortada, es el reflejo exacto de cómo me encuentro. Soy una especie de náufraga en mi propia cama. Ando perdida, flotando en la oscuridad de la habitación.

MIKEL: Tengo algo importante que deciros. Gracias a mi preparación física tengo mucha fuerza en los glúteos. La práctica del yoga me ha permitido controlar de una manera muy precisa mis esfínteres, de manera, que tan solo en una ocasión y mediante una complicada maniobra de succión conseguí descorchar una botella de vino con el culo. Nagore, voy a volver a hacerlo por ti.

Aquests són els textos d’Alfredo Sanzol que podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques:
Sí, pero no lo soy. Centro Dramático Nacional, 2008. T 834 San
Delicades/T de Teatre. El Galliner, Edicions 62, 2011. T 833 Del
“Delicades parla d’aquest temps que no podré conèixer mai i que he volgut inventar-me. No cal dir que aquests personatges no són ni la meva àvia ni les meves germanes. Quan ets petit, la imaginació completa a tota velocitat el que no saps, i crec que Delicades és un somieig que necessitava fabricar, un deute pendent que tenia per poder parlar amb elles, perquè em contessin el que mai no em van poder contar.” Alfredo Sanzol.

En la luna. Artezblai, 2012. T 834 San

MADRE: ¿Cómo te llamas? Eres igual que mi hijo. Igual. Los mismos ojos. El mismo pelo. La misma manera de andar. Eres igual. Clavado. De lejos pensaba que eras él. Es impresionante. Increíble. Tienes la misma sonrisa. Sois dos gotas de agua. Si me dijeran que te he parido yo, me lo tendría que creer. Sois iguales. ¿Cómo te llamas? ¿Tu madre vive? Me gustaría que un día conocieras a mi hijo. Yo creo que os ibais a llevar muy bien. (Pausa. Le mira. Sonríe) Eres igual. Si un día te hace falta una madre, aquí estoy yo. (Pausa.) Hace quince años que no veo a mi hijo. Se fue. Y no ha vuelto ni una sola vez.

La calma mágica. Centro Dramático Nacional, 2014. T 834 San
La respiración. Antígona, 2016. T 834 San

Categories; Autor del mes, Biblioteca Horta-Can Mariner, Destacat, Novetat, Teatre Tags: Autor del mes, Biblioteca Horta-Can Mariner, Premis Max, Recomanacions de lectura, Teatre, Teatre contemporani