Itinerari Palau i Fabre-Any Palau. 2a Part
…
Seguirem l’itinerari dirigint-nos cap al mar, cap al final de les Rambles. Allà on abans es trobava la seu del KRTU, actual Arts Santa Mònica, és on es va organitzar una exposició en honor seu: Josep Palau i Fabre, l’Alquimista, l’any 2000, que va permetre reconstruir parts ignorades de la seva vida. En l’última etapa de la seva vida, per fi, es va convertir en un autor reconegut i seguit pels joves.
Ara ens endinsarem per ciutat vella i ens dirigirem cap a la seu de l‘Ateneu barcelonès, al carrer Canuda 6, on es troba el PEN Club Català que Palau va presidir de 1976 al 1978, any en que va renunciar al càrrec per negar-se a acceptar el castellà com a llengua oficial.
Seguint per ciutat vella ens dirigim cap al carrer Avinyó. Citant el llibre El monstre i altres escrits autobiogràfics, Palau “critica la moral sexual de l’època i fa del donjoanisme una bandera”. Ell sovint visitava els bordells de carrer Nou de la Rambla, o del carrer Avinyó, moltes vegades acompanyat pels seus amics Martí de Riquer, Joan Teixidor i Ignasi Agustí. En el seu llibre Les veus del ventríloc, a la pàgina 74, dedica un poema a Les senyoretes del carrer de l’Avinyó.
Després girem i ens dirigim cap al Museu Picasso, al carrer Montcada 15-23. Pintor ben conegut per la familia Palau i que ell va arribar a conèixer personalment. A finals del 1946 va rebre una beca per anar a estudiar a París, estada que es va allargar 16 anys, fins la dècada dels 60’s. És allà, treballant a la Maison du Mexique, que va conèixer personalment als artistes i escriptors que coneixia d’oïda des de petit, entre ells Picasso. Palau es va convertir en amic de Picasso i en un autèntic especialista de l’artista, fins al punt d’escriure més de quinze volums sobre Picasso:
– El Gernika de Picasso. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2007
– Picasso i els seus amics catalans. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006
– Vides de Picasso: assaig de biografia pura. Barcelona: Proa, cop. 2002
– Estimat Picasso: 35 obres i 14 documents inèdits. Barcelona: Destino, 1997
– Picasso cubisme: 1907-1917. Barcelona: Polígrafa, cop. 1990
Entre d’altres.
Per últim ens dirigim cap a l’Espai Brossa, no gaire lluny del museu Picasso, al carrer Flassaders. És aquí on, l’any 2000, Hermann Bonnín va estrenar una altra de les seves peces teatrals, la segona en ser representada i inèdita fins els anys 70’s, La confessió o l’esca del pecat. Palau va remarcar que el gran teatre ha estat escrit per poetes, i per tant en vers, encara que s’intercalin trossos més narratius per fer avançar l’acció.
Bibliografia:
- Palau i Fabre, Josep. Poemes de l’alquimista: una selecció; tria, introducció i propostes de treball de Tomàs Nofre. Barcelona: Proa, 2008.
- Palau i Fabre, Josep. El monstre i altres escrits autobiogràfics. Barcelona: Galàxia Gutenberg [etc.], 2008.
- Palau i Fabre, Josep. Assaigs, articles i memòries. Barcelona: Cercle de lectors, 2005
- Palau i Fabre, Josep. Les veus del ventríloc: poesia de teatre; tria i pròleg de David Castillo. Barcelona: Proa, 2001.
Deixa el teu comentari!