La Biblioteca Horta-Can Mariner recomana… Yasmina Reza (II)
No hi ha tema. No tinc un tema. Jo no funciono d’aquesta manera. Agafo uns personatges que m’interessa tractar, els poso en una situació i veig el que passa entre la dificultat de ser civilitzat i la temptació de ser salvatge. Tinc una convicció personal, que és amb la que escric: la moral que ens agradaria tenir s’acaba amb els nervis. Els nervis són superiors a la moral. Quan els nervis arriben, la moral s’ensorra. I és així com jo escric. Empenyo la gent fins que no hi ha altra possibilitat que ser ells mateixos i es tornen maleducats. No és interessant escriure sobre personatges que són perfectes. I, a més, no existeixen. YASMINA REZA
Aquest passat Sant Jordi, l’escriptora francesa Yasmina Reza va ser l’escollida per inaugurar els actes literaris dedicats a la Diada, i ens va oferir el Pregó de la Lectura al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Aprofitant l’avinentesa vam parlar aquí de la seva vessant com a autora dramàtica.
Però Yasmina Reza és una creadora (dramaturga, novel·lista, assagista, actriu, guionista, directora) d’allò més polifacètica, i avui ens volem centrar en la seva narrativa.
És evident que la seva fama mundial va esclatar arrel dels seus èxits com a dramaturga (especialment amb Art), però no podem passar per alt que la seva qualitat i el seu èxit com a narradora són també, sens dubte, inqüestionables.
I el que més ens interessa aquí, en aquest racó de recomanacions teatrals, és que la seva narrativa si per alguna cosa destaca a primera vista és per la seva teatralitat.
JEANNETTE BLOT. L’Ernest Blot, el meu marit, és igual que una d’aquelles ombres del vespre. Murri, mentider, despietat. Jo mateixa dec ser recargolada per haver volgut ser estimada per aquest home. Les dones són seduïdes pels homes horrorosos, perquè els homes horrorosos es presenten disfressats com en un ball de màscares. Arriben amb mandolines i vestits de festa. Jo era guapa. L’Ernest era possessiu, jo confonia la gelosia amb l’amor. He deixat passar quaranta-vuit anys. Feliços els feliços. Anagrama, 2014
En la seva obra narrativa, l’autora s’ha decantat sempre cap a la primera persona del singular, el jo, ha defugit sempre qualsevol mena de narrador que no sigui el propi personatge. I amb aquests monòlegs interiors i alhora exhibicionistes i impúdics, l’escriptura de Reza es desplega en múltiples variacions en què el lector distingeix amb claredat la veu de cada protagonista, exhibint el seu domini del retrat emocional a través de la veu, de les diferents veus de cadascuna de les seves criatures, que es despullen davant nostre amb la seva incontinència verbal.
Tu hermana me ha dicho que yo sería menos espeso si leyera. Textual. No me ha ofendido. No me molesta sentirme espeso. ¿Leer qué, querida? Conocer un poco la literatura, no conoces nada, ahora tienes tiempo. En lugar de decirme exactamente lo contrario, que habría sido la única manera adecuada de hablarme, la única manera posible de interesarme por el tema, pero su desconocimiento de mí es inmenso, ahora tienes tiempo, dice, en lugar de decir ahora, papá, ahora que ya no tienes tiempo. Una desolación. Anagrama, 2006
És aquí doncs, en aquest ús preferent del monòleg, on veiem clarament la poderosa influència de la Reza dramaturga, qui en aquests textos en prosa queda d’alguna manera alliberada: sense les obligacions (d’estructura, de concisió, d’immediatesa, de ritme, d’acció) que comporta l’escriptura dramàtica, la Reza narradora deixa que els seus personatges diguin tranquilament el que els passa pel cap en un instant molt concret d’un dia molt concret de la seva vida. Amb calma, sense haver de preparar ni d’esperar cap rèplica. I amb aquest aprofundiment en la psicologia dels personatges ens regala una cínica, insolent i de vegades hilarant dissecció de l’ànima humana. Una reflexió sobre la brevetat del nostre pas per la vida, i sobre la importància d’assumir una existència plena.
PHILIP CHEMLA. M’agradaria sofrir d’amor. L’altre dia, al vespre, al teatre, vaig sentir aquesta frase: `La tristesa en acabar les relacions sexuals íntimes ens és familiar. (…) Sí, a aquesta sabem fer-hi front´. Era a Dies feliços de Beckett. Oh, els dies feliços de tristesa que no conec. No somio en unions, en idil·lis, no somio en cap felicitat sentimental, més o menys duradora, no, voldria conèixer una certa forma de tristesa. La imagino. Potser ja l’he experimentat. Una impressió a mig camí entre l’enyor i la pena de la infantesa. Feliços els feliços. Anagrama, 2014
I per acabar, voldríem destacar que els lectors de Yasmina Reza estem d’enhorabona: Anagrama acaba d’editar en català i en castellà la seva nova novel·la: Babilònia.
I la crítica, de nou, ha mostrat el seu entusiasme: «Una novela policiaca construida con los códigos del drama teatral… Una reflexión sobre la soledad y la sensación de desubicación» (Marc Weitzmann, Le Magazine Littéraire). «La nova novel·la de Yasmina Reza té un aire de pel·lícula dels germans Coen. Un pessic de novel·la policíaca i un toc d’humor negre hàbilment salpebrat per amortir la desesperació… Un llibre excel·lent» (Julien Bisson, Lire); «Un llibre terrible i commovedor sobre el pas del temps, l’enyor que s’acumula, la felicitat que s’allunya, la solitud creixent… Una novel·la brillant» (Jérôme Garcin, Le Nouvel Observateur).
En aquest enllaç podeu consultar les edicions dels llibres de Yasmina Reza que us ofereixen les Biblioteques de Barcelona.
Deixa el teu comentari!