Inici » Autor del mes, Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, General, Novetat, Poesia

Alda Merini

7 març 2017 520 views Sense Comentaris

MeriniAlda Merini (Milà, 1931 – 2009)

Nascuda a Milà, el 1931, de família modesta, la poeta va morir en aquesta mateixa ciutat l’1 de novembre de 2009. Va ser una poeta, pensadora i escriptora italiana que va crear gran part de la seva obra en un hospital psiquiàtric de la postguerra italiana, on la va tancar el seu marit. Se la considera una de les veus més clares i profundes de la poesia italiana del segle XX. Els que la van conèixer han escrit aquests dies que era simpàtica i nostàlgica, i que el seu personatge vital recordava el ressò dels seus versos, d’aparença simple i burgesa, però alhora transgressors, intensos i dolorosos.

Va començar a escriure sent una nena, als 15 anys. Giacinto Spagnoletti, va donar a conèixer el seu talent, el 1950, la va incloure entre els poetes de la seva Antologia della poesia italiana 1909-1949. El 1953 va publicar el seu primer llibre, Presència d’Orfeu.

Es va casar amb Ettore Carniti, un home gelós i molt infidel. Una nit que va tornar a casa fent olor a perfum d’una altra dona, ella va agafar una cadira i se la va trencar al cap. Ell va sobreviure. A ella la van portar al Paolo Pini, el vell manicomi de Milà.

Amb lucidesa extrema, Merini va narrar en els seus poemes l’experiència de la bogeria i de l’estretor física i econòmica. “M’inquieto molt quan em lliguen a l’espai”, va escriure.

El lloc era “terror, odi, ombra i mort, l’infern de Dante, però vaig fer amics allà”, explicava. “Aquest va ser el meu premi Nobel”. Li van donar 37 electroxocs. “Sortir viva va ser un miracle, allà s’entrava per morir”. En sortir, el 1979, va publicar els seus poemes més valorats.

El 1981 va morir el seu marit i va conèixer el poeta Michele Pierri, amb qui es va casar el 1983.

Els anys 80 i 90 van ser d’una gran fecunditat literària, alhora que el seu reconeixement anava creixent cada any. El 2007, va ser nominada doctora honoris causa per la Universitat de Mesina.

En la seva obra, defensa i dóna veu als col·lectius d’exclosos. Els últims anys de la seva vida, vivia i va morir en la indigència per elecció personal, en algunes èpoques alimentada en menjadors de serveis socials, encara que sempre portava un collaret de perles.

Va ser proposada per al Premi Nobel de Literatura diverses vegades. La seva gran obra, La Terra Santa, li va valer el 1993 el Premi Eugenio Montale. Es declarava boja d’amor per Rilke, i li agradaven Hölderlin, Valéry, Melville, Gide, Pirandello, Dante, Manzoni. I en la vida: “Quasimodo, Manganelli, Montale, Raboni, la Spaziani. A alguns els vaig estimar i els vaig tenir”.

Obres de l’autor a Biblioteques de Barcelona

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.