La Biblioteca Horta-Can Mariner recomana… Veus de dona en la dramatúrgia catalana (I)
Avui 8 de març, dia internacional de les dones, en el nostre racó de recomanacions teatrals volem parlar de la notable qualitat de la presència femenina en la dramatúrgia catalana contemporània. En l’anomenat boom que ha experimentat l’autoria teatral de casa nostra en els darrers anys, un dels aspectes que hi destaca és, sens dubte, el progressiu augment de les veus de dones rere els textos que sorgeixen i que es representen. Malgrat això, la presència d’autoria femenina als escenaris és encara per sota clarament de la masculina. El darrer estudi publicat sobre aquest tema ens ho deixa clar: tan sols el 23% dels textos estrenats estaven escrits per dones. Per tant (tot i que la tendència és positiva: hem passat d’un minso 11% el 1994 a aquest 23% el 2014), és evident que queda molta feina per fer. En grans potències dramatúrgiques com els Estats Units o el Regne Unit aquesta tendència positiva s’ha consolidat i segueix en augment. Esperem que a casa nostra també sigui així.
Farem una ullada a textos escrits per alguna de les nostres millors dramaturgues i així hi posarem el nostre granet de sorra. Si el públic s’interessa cada cop més per aquestes veus, els productors també ho faran, sens dubte. Us animem a descobrir aquests grans textos teatrals!
Marta Buchaca (Barcelona 1979). Dramaturga , directora de teatre i guionista. Autora d’obres com Litus (Sala FlyHard i Teatre Lliure, 2012), Plastilina (Sala Beckett 2009, Atenes 2016), Losers (Sala Villarroel 2014, Madrid 2015), A mi no em diguis amor (TNC, 2010) o Les nenes no haurien de jugar a futbol (Versus Teatre 2009, Madrid 2014, Atenes i Xipre).
L’Olor sota la pell. Arola, 2006. T 833 Buc (Premi Joaquim Bartrina 2005)
El Marc i la Sílvia s’han traslladat a un poble perquè han aconseguit una casa amb una condició: que el nen que estan esperant creixi allà. Una casa a canvi de futur.
ALCALDE: Ho estan fent molt bé. La seva dona està embarassada. Això està molt bé. Hi haurà nens una altra vegada al poble i les coses aniran molt bé. Els nens són molt alegres. Fan soroll. De vegades aquí hi ha tant de silenci que esgarrifa. Sap què faig de vegades, jo? Tiro troncs al llac. Per sentir soroll.
Cristina Clemente (Barcelona 1977). Dramaturga, directora de teatre i guionista. Autora d’obres com Volem anar al Tibidabo (Premi Revelació de la Crítica de Barcelona 2009, Versus Teatre), La gran nit de Lurdes G, (Versus Teatre, 2008), Nit de radio 2.0 (Sala Flyhard, La Villarroel, 2011), La nostra Champions particular (Teatre Gaudí, 2012), Consell familiar (Sala Beckett, 2013) o Ventura (Can Pagans, 2015).
Vimbodí vs. Praga. Arola, 2011. T 833 Cle
Per a la festa major d’un dels barris més emblemàtics de la ciutat se celebra un concurs d’engalanar carrers. Dos grups articulats entorn de dos líders, es disputen el guardó principal i representen dues maneres diferents, dues filosofies gairebé oposades. I s’enfrontaran en un lluita ferotge i apassionada per obtenir la glòria.
PILAR: I m’encanta que siguis egoista. Per això he vingut a les festes!
ARIADNA: Per trobar gent egoista?
PILAR: Per trober gent com tu. M’agrades tu perquè només vols fer un drac. M’agrada el meu Cisco perquè el més important per a ell és posar un bar, o perquè fa veure que el més important per a ell és posar un bar, i m’agraden els teus compis xungos perquè volen guanyar les festes al preu que sigui i no pensen ni dos segons en la meva puta malaltia.
Helena Tornero (Figueres 1973). Directora, dramaturga, traductora i professora de teoria del teatre. Autora d’obres com El Vals de la Garrafa (Premi Joan Santamaria 2002), Les Madames (Artenbrut, 2003), Submergir-se en l’aigua (Premi SGAE 2007), Suplicants (Temporada Alta 2008), De música i d’homes (Tantarantana 2009), Apatxes (Premi de Teatre 14 d’Abril 2009), You’re pretty and I’m drunk (Teatre Lliure, 2011), Sota l’ombra d’un bell arbre (Portugal 2012), Ahir (Theatre Uncut, Londres 2012) o Love & fascism (Festival de Teatre d’Istambul 2014).
No parlis amb estranys. Arola, 2013. T 833 Tor
Hi ha moltes històries que aconsegueixen traspassar el garbuix del temps i que s’instal·len, obstinades, en la nostra vida. Traumes que es transmeten de generació en generació. Ferides mal tancades, tapades de mala manera perquè no es vegin, que demanen ser obertes per poder cicatritzar de manera definitiva.
HOLOCAUST: El teu pare és monotemàtic. Col·lecciona tot el que troba. Llibres, pel·lícules, de tot. És un cas greu. Si fos un altre tema, encara. Portes algú a casa: un amic, una amiga. Ganes de quedar. Només entrar es troben amb el teu pare allà assegut, que els engega: <<¿Saps que vol dir la paraula holocaust?>>
La propera setmana seguirem amb aquest repàs de la interessant i potent presència femenina en la nostra dramatúrgia.
Deixa el teu comentari!