Inici » Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Novel·la barcelonina

Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… Diari del lladre de Jean Genet

5 desembre 2016 Sense Comentaris

diarioJean Genet (Paris 1910-1986) fins els 8 anys va estar tutelat per l’assistència pública i fins els 10 va viure amb una família de llauradors a la localitat francesa de Morvan. A causa de petits robatoris va acabar passant l’adolescència en reformatoris juvenils. Sense ofici ni benefici i després de passar uns anys a l’exercit, amb 33 anys el van condemnar a cadena perpetua. A la presó va començar escriure, entre els seus llibres Diari del lladre, en què explica la seva vida a Barcelona.
Jean Genet va ser autodidacte i va gaudir de l’amistat i reconeixement d’autors coetanis com Cocteau, Sartre i Juan Goystisolo. Aquest últim, Goytisolo, va publicar Genet en el Raval, llibre que aplega quatre assaigs publicats anteriorment i també algunes cartes inèdites d’en Jean Genet.
” 1932. Aleshores Espanya era coberta de púrria, els seus captaires. Anaven de pobles en poble, a Andalusia perquè és càlida, a Catalunya perquè és rica, però tot el país ens era favorable. Així doncs vaig ser un poll, amb la consciència de ser-ho. A Barcelona freqüentàvem sobretot el carrer Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormíem sis en un llit sense llençols, i a trenc de dia ens anàvem a pidolar pels mercats. Tota la colla deixàvem el barri xino.!”

Així és com veu i viu el jove Genet la Barcelona dels anys trenta, Ell va viure al barri del Raval ,en aquells temps anomenat el Xino, on la gent sobrevivia pidolant, fent petits furts o prostituint-se, com va fer ell mateix.
En aquesta autobiografia l’autor ens deixa veure en el seu relat la absència de la mare. Ell va ser un nen abandonat i ens ho explica així:

“-I si fos ella?-vaig pensar tot allunyant-me de la vella-.Ah! Si fos ella aniria a cobrir-la de flors, de gladiols i de roses, i de petons! Aniria a plorar de tendresa davant dels ulls d’aquell peix-lluna, davant d’aquella rodona i enze! I per què- continuava pensant entre mi- per què plorar? Poca estona li va caldre al meu esperit perquè substituís aquests signes habituals de tendresa per un gest qualsevol, fins i tot els més bescantats, el més vils, als quals els feia significar tant com els petons, o les llàgrimes, o les flors”.

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.