Els orangutans / Joaquim Carbó.- Barcelona: La Llar del Llibre, 1983.

Hem parlat de Joaquim Carbó i el seu Va com va! que representava una mica la seva tornada a la narrativa per adults. Carbó s’ha especialitzat molts anys en la narrativa per a joves, un difícil camp on s¡ha mogut amb molta traça. Però Carbó va començar fent narrativa per adults, com per exemple aquest llibre avui en dia pràcticament introbable.

24 hores en la vida d’un “orangutan” al qui només el preocupa menjar, sobreviure, i aparellar-se. Seria fàcil criticar-lo, però és que el seu món no li ha donat cap facilitat. Una infància partida per la guerra, una família també partida i ell en una feina de pixatinter de jornada llarga i sou curt. Als anys 50-60, que hi havia gent que ja començava a anar millor, no pas el nostre protagonista. Després d’una nit en una cita que no ha conduït a res en arribar a casa es troba amb el telegrama que l’informa que la seva àvia ha mort. Això, i el viatge al poble, i la tornada… tot és una excusa per anar recapitulant sobre diferents coses de la seva vida, no pas intentant veure quan la cosa es va tòrcer, simplement perquè sí, perquè no li queda gaire més que la possibilitat de recrear-se en el seu propi fracàs.

  Deixa’m repenjar a la porta. Hi ha algú que es diverteix col·locant cada dia el pany en un lloc diferent. Així, a les palpentes, has de jugar a qui l’encerta l’endevina… Tinc la negra: és allò que diuen dels que estan de pega…
Aquella mansa sí que m’ha ben arrissat. Si aquell element m’arriba a adjudicar l’altra…! És un veritable llop de les muntanyes, aquell ferotge! A hores d’ara farà filigranes o ja claparà com un angelet, bressolat per la tendra mirada d’aquella flàvia monumental. I encara es feia el desmenjat… El molt pinta, de qualsevol pa fa rosegons…
Aquest forat del pany, per fi!
Sembla que m’adormo pel camí…
Aviat seran les quatre de la matinada, ja. M’he tirat un bon reguitzell de quilòmetres, jo, també. Sort que feia baixada i he pogut arribar arrossegant-me. No sé com han resistit les sabates, pobretes… Sento una gran humitat a les plantes dels peus: com si els tingués al bany maria. No sé si s’hi ha filtrat l’aigua d’algun toll o bé que els mitjons em suen de mala manera… Bé, no són els… daixonses els que suen, sinó el que hi ha dins. Els mitjons són l’envàs. Formatge envasat, en porcions: cada nit, una porció…
Aquesta porta és llefiscosa, la porta i l’instrument, això metàl·lic, el picaporta, que serveix per fer soroll. Si ara trucava fort hi hauria una desbandada general. Potser interrompria algun acte sexual… No que en aquesta escala pràcticament tothom és fora de la circulació. Sí, tothom, que a mi, tot i que em sento més potent que mai, sembla que em deixin de banda. S’han oblidat de mi a l’hora d’aparellar els éssers humans… Això sol ja em fa ser un decidit defensor de la repartidora…

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: Joaquim Carbó, novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura, Ressenyes