Barcelona cinema… Últimas tardes con Teresa (Gonzalo Herralde, 1984)
Es compleix mig segle de l’aparició de la novel·la homònima de Juan Marsé i 32 anys de la pel·lícula. Avui volem retre homenatge a ambdues obres. La primera inspiradora de la segona, i la segona una preuada peça difícil de trobar en el circuit comercial.
L’obra de Juan Marsé ha estat portada al cinema en vuit ocasions, i la qualitat d’aquestes adaptacions ha sigut més aviat tirant a la baixa. El propi autor va col·laborar en la escriptura del guió, i va arribar a barallar-se amb el director per discrepàncies en el resultat. Sempre ha sigut difícil satisfer les expectatives d’un Marsé expert i amant del cel·luloide, però val a dir que l’obra del escriptor barceloní no ha estat mai fàcil d’adaptar donat els seu estil detallista i escriptura meticulosa.
Barcelona, estiu del 57. Manolo Reyes (Ángel Alcazar), “el Pijoaparte”, és un emigrant andalús que viu al Carmel. Quan no està robant motos, acostuma a colar-se en les festes de l’alta societat, amb l’esperança d’escapar de la misèria algun dia. La nit de Sant Joan coneixerà a Maruja (Patricia Adriani) i veurà per primera vegada a Teresa Serrat (Maribel Martín), estudiant universitària de l’alta burgesia barcelonina.
La contraposició de dos mons extrems i allunyats, serà el tour de force entre Teresa i Manolo. Ella de Sant Gervasi, d’origen català, rica, exclusiva, progre e idealista. Ell de la barriada del Carmel, xarnego-murcià, delinqüent, atractiu, terrenal i ambiciós.
Els escenaris per on es passeja la càmera seran sobretot barris d’altura (La Salut, Can Baró i Sant Gervasi), amb excepció del Poble sec i la Costa Brava (Blanes i Begur).
Escenaris reals i ficticis del film (Sabor de barri)
La Salut: Teresa y Manolo fan el got al Bar la Cova (Plaça de la Natura) del Parc Güell. Ella creu que en Manolo és un treballador que ha sigut acomiadat pel seu compromís sindical i la seva participació en la lluita obrera. La compassió per la desgracia de Maruja, serà el tret de sortida en la seva relació.
“- Pobre Maru, que mala suerte. ¿La querias mucho?
– Todavía vive, no?.”
Can Baró: El Bar Restaurant Delicias (Mühlberg, 1) és una institució al barri del Carmel. A la ficció cinematogràfica es va situar al Carrer Labèrnia número 6 dins del Turó de la Rovira, i a un pas dels Búnquers antiaeris. Uns metres més enllà, al número 1, tenim també la residència del Cardenal (José Bodalo) i la seva neboda Hortensia.
Hi ha un petit carrer anomenat Muntanya de Montserrat que uneix els carrers Marià Lavèrnia i Labèrnia. Al peu d’aquest carrer hi havia un famós bar, conegut com el “Tatachín”, on s’hi feia ball. En aquest indret es van rodar vàries escenes, entre d’altres la de la festa major a la Plaça Sanllehy amb els Bori (amics de Teresa de la gauche divine), o quan Teresa busca a Manolo per primer cop, amb el seu descapotable Renault Floride, per informar-li de l’accident de Maruja.
Sant Gervasi: Sabem que la casa de la família Serrat es va situar al carrer dels Valero número 8, a prop de Turó Park. Com a curiositat apuntar que la mateixa façana apareix al film de Tom Kalin, Savage Grace amb Julianne Moore.
Bars, copes i sales de festa
La Paloma: El Pijoaparte i el seu company Bernardo (Guillermo Montesinos) pispen una Montesa Brío davant la porta del local.
Bar Lemans: De l’enderroc i la posterior construcció del Centre Comercial El Triangle al 1998, només va sobreviure el Cafè Zurich. Actualment desaparegut, el Lemans es situava entre la Plaça Catalunya i el Carrer Bergara. Serà el punt de trobada de Manolo amb les seves cites.
Jamboree: En la mítica cava de Jazz de la Plaça Reial tindrà lloc la reunió clandestina d’universitaris subversius. Teresa es mostra en companyia del murcià, i el seu amic Luis (Juanjo Puigcorbé), tracta de desemmascarar el seu posat d’obrer compromès.
Sala Apolo: El nostre protagonista deu calés a un delinqüent anomenat Paco, i és en aquesta discoteca on té el seu despatxet. El pallo li proposa associar-se col·locant bitllets falsos, i així pagar el deute. Teresa s’endinsa en la foscor de la sala de ball moguda per la curiositat, i en aquest punt comença a adonar-se que el Manolo es mou en un ambient més aviat trinxeraire.
La pel·lícula és bastant fidel al relat original, encara que trobem a faltar molts carrers, places i llocs emblemàtics de la novel·la. La cinta compta amb una interesant banda sonora que firma el mestre Josep Maria Bardagí, amb cançons i melodies dels anys 50 (Nat King Cole, Jorge Sepúlveda, Renato Carosone, i fins i tot escoltarem la radiofònica cançó del Colacao).
Tot i ser una correcta adaptació amb una bona ambientació, l’acció i el ritme fílmic s’estimben sense remei. Passen moltes coses en molt poc temps i ens agradaria poder assaborir amb més calma i delectació aquestes Últimas tardes…
No s’ha editat mai en DVD, però tant de bo alguna distribuïdora compri els drets aviat. Us deixo un tastet de vídeos per obrir la gana. Bon profit!!
Peu de foto: Fotografia de Oriol Maspons per l’edició de Seix Barral de l’any 1966. Posa la model danesa Susan Holmquist asseguda en el seu propi automòbil.
Fonts emprades:
Vídeos suggerits:
Deixa el teu comentari!