Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… Cartes a Màrius Torres de Joan Sales
Cartes a Màrius Torres / Joan Sales.- Barcelona: Club Editor, 2014
Joan Sales ( Barcelona, 1915-1983). Escriptor i editor va estudiar dret a Barcelona. Treballava d’assessor de català a la Generalitat de Catalunya quan va començar la guerra l’any 1936. Després de formar-se a l’escola de la Guerra de la Generalitat de Catalunya va ser enviat al front de Madrid i després al d’Aragó. Acabada la guerra es va exiliar amb la seva dona i la seva filla. Va viure a Paris, a Santo Domingo i a Mèxic. Va tornar a Barcelona el 1948. Junt amb Xavier Benguerel van gestionar el Club del novel•lista una col•lecció que només publicava en català, cosa no gens fàcil en aquells moments on la llengua catalana era reprimida pel franquisme.
De les seves obres cal destacar: Incerta glòria, una de les millors obres en narrativa del segle XX i El vent de la nit. Però a més va mantenir relació epistolar amb diferents persones del mon de les lletres com Mercè Rodoreda, Cartes completes (1960-983) / Mercè Rodoreda, Joan Sales ; a cura de Montserrat Casals o amb Joan Coromines Epistolari Joan Coromines & Joan Sales [cur. Josep Ferrer i Joan Pujadas; pròleg d’Albert Manent]. Barcelona: Fundació Pere Coromies, 2004.
Cartes a Màrius Torres editades pel mateix Joan Sales l’any 1976, comença amb una carta dirigida a Mercè Figueres el 28 de febrer de 1936 que està al sanatori Puig d’Olena, que és la germana de l’Esperança, companya de feina de Joan Sales a la Generalitat. A través de les dues germanes coneix a Màrius Torres, poeta malalt de tuberculosis, que també està al sanatori. Joan Sales queda enlluernat amb la sensibilitat i la poesia de Màrius Torres i mantenen tots tres una relació epistolar, també hi ha cartes de la Núria, que és la dona d’en Joan Sales
El Joan Sales té 24 anys és casat i té una filla quan escriu la primera carta i al cap de pocs mesos esclata la guerra. Per això amb els anys, un cop publicades les cartes, són un testimoni fonamental del moment històric de la guerra civil espanyola.
un tast: “
Barcelona, 2 d’agost de 1936
Estimada amiga Mercè:
He rebut la vostra resposta amb el vostre ”¡visca Catalunya lliure!” que em fa veure fins a quin punt estem d’acord. Us escric des d’una Barcelona que, des del nostre piset del carrer Rosselló número 36, podria passa per la ciutat més tranquil•la del món. La meva dona ja pot omplir novament de flors els seus gerros i jo de tabac la meva petaca. Cada dia veig la vostra germana a l’oficina i sé per ella notícies de tota la vostra família. Ha tingut més sort que la nostra, que ha sortit amb alguns dels seus membres assassinats i molts fugitius; entre aquests es compta el meu altre oncle matern (En Joan Vallès i Pujals, l’expresident de la Diputació) amb tots els seus. Dels meus cosins a penes si en queda cap al país. Quina escampada. (…)
…Però si ens anéssim tots ¿qui quedaria a Catalunya? Passar-se a l’altra banda és un error descomunal; són precisament ells que han provocat la tragèdia. I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no en són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de “failangisme” sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. (…)
…L’endemà, dilluns la Nuri i jo ens vam oferir com a infermers a l’hospital que s’ha improvisat a l’Escola del Treball, que ens queda molt prop de casa. Vam plegar llençols i parar llits però els ferits no venien. El dimarts al matí vaig sentir per la ràdio que els ciutadans no afiliats a cap partit podien allistar-se a l’Acadèmia de Torres i Bages; el govern es decidia, per fi, a organitzar unes milícies. Me n’hi vaig, m’allisten, em tanquen en un pati junt amb un centenar d’altre aspirants a puntals de l’ordre constituït; ens hi tenen tres hores i finalment ens diuen que hi tornem a la tarda. A la tarda, que hi tornem l’endemà matí. L’endemà matí, altra vegada a la tarda. Era ja doncs la tarda de dimecres que ens diuen que hi tornem a la nit però proveïts d’un certificat d’un centre d’Esquerra.
Prop de casa n’hi ha un i entre els seus dirigents figura un amic meu. Li explico tota història.
-¡Desgraciat! ¿Què fas? ¿No saps que t’enviaran a Saragossa, tu, un pare de família? ¡No ho facis pas!
Vaig quedar perplex. Si els mateixos del partit governant em deien això, era evident que insistit hauria vorejat el ridícul. Potser s’hauria pensat que volia fer l’heroi…
Deixa el teu comentari!