el lector opina
La Rambla fa baixada. Barcelona : Planeta, 1994. Demaneu la reserva d’aquest document
Néstor Luján amb la seva novel·la històrica més contemporània adreçada a un públic general recrea un moment històric molt concret sense prejudicis: els fets històrics, polítics i socials viscuts durant el “bienne negre” d’octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclama l’Estat Català, al 18 de juliol de 1936, amb la declaració de la Guerra civil. Amb un estil sense complexes, natural i molt impulsiu, amb un rerafons molt ben ambientat i documentat esdevé un retrat de la Barcelona de principis del segle XX molt particular.
En forma de dietari i escrita en tercera persona permet una doble aproximació als esdeveniments que es van succeint amb tots els seus agents implicats i espectadors possibles. Per una banda, Luján afronta moments clau de la història de Catalunya: aleshores entre els 12 i 14 anys, fill de militar retirat i ja resident a Barcelona no té encara edat per a poder comprendre però sí esdevé testimoni d’una realitat viscuda i ara explicada des de la seva maduresa, la d’un ambient universitari, de postguerra que l’ajudaran a reconstruir-se a si mateix. Per altra banda, la distància o llunyania respecte la família Bové, de la burgesia barcelonina, que ben bé podria ser la seva amb la qual pretén dibuixar la ciutat en uns moments que podrien haver estat crucials però que són significatius vistos com a una oportunitat. El fil argumental cronològic ajuda a narrar uns fets inevitables, importants però no contundents segons escriu l’autor, despertant possibles reticències de la crítica i on la història dels Bové serveix com a excusa per a donar la seva visió del món que traspua en les imatges amb què ha titulat els blocs on el bienni es qualifica d’obscur i l’inici de la guerra de sol negre: “I la revolució entre nosaltres, el fantasma de les il·lusions perdudes, va aparèixer dos dissabtes a la nit…” i “Era el nostre destí, ningú no en fou culpable” (p. 16).
La personalitat de cadascun dels personatges són peces del trencaclosques i esdevenen un entramat d’arquetips de pes en veu dels quals queden reflectides diferents actituds, diferents opcions polítiques, que palesen l’interès que ja ben aviat Luján demostrà per la política i que són extrapolables a la realitat del moment: l’avi Francesc militant de la Lliga, el fill militant d’Acció Catalana, el nét Francesc és catalanista abrandat, el nét Carles falangista, el nét Víctor ociós sense interès pels afers públics, la jove Mary monàrquica i, com no, amb el contrapunt del soci empresari Esteve Randé com a filòsof que aporta el punt de vista contemplatiu. La reflexió puntual en veu dels personatges es focalitza en el patriarca de la família, Francesc Bové, industrial tèxtil, que a tothora es sitúa per damunt dels fets en tant que encarna la figura de l’home conservador però compromès amb el temps que li ha tocat viure: “Visc encara en la utopia de l’home lliure” (p. 244). El contrast entre generacions, tradicionalisme i esperit renovador, són representats per alguns dels seus néts que espera que actuïn i lluitin per a millorar la societat: en un costat la seva dona, la iaia Mercè que viu de les convencions i en Víctor amb els seus els amics: “En el fons, cap dels quatre es prenia seriosament el que estava passant” i eren “la representació dels insensibles i desganats” –l’autor en off- (p. 63); en una posició intermitja el seu fill Lluís, poc valent i indecís: “En Lluís respectava les normes i les lleis i menyspreava l’autoritat” (p. 58) i l’esperança posada en l’esperit de la néta Xènia que era “un misteri” pels altres i estimava la llibertat per damunt de tot. Les guerres són símbols familiars de la nostra experiència col·lectiva.
Des del seny entén els seus néts, és informat, clarivident, proactiu i considera que els secrets de família cal esclarir-los per a poder continuar endavant i superar-se ja que el canvi comença per un mateix. Si els vols descobrir no et perdis diàlegs molt interessants d’una novel·la que no ha perdut actualitat ja que ajuda a entendre el passat per a poder seguir lluitant per a millorar el futur, això sí si aprenem dels errors.
Amb tot això La Rambla és la gran protagonista: escenari central al voltant del qual es troben els amics, passegen amunt i avall, participen en tertúlies, van a sopar, al Liceu, a l’universitat, es duen a terme les manifestacions, lloc de pas que condueix a les institucions del govern català… i que no deixarà de ser el centre neuràlgic d’una ciutat que ha de mirar endavant superant tots els obstacles des de la seva capitalitat. El Cafè Català, punt de reunió ubicat a les Rambles marca l’inici i dóna també nom a la traducció al castellà de l’obra d’un símbol.
Text i fotografies: Anna Nicolau Payàs
Deixa el teu comentari!