el lector opina
Pétronille
d’Amélie Nothomb
Barcelona : Anagrama, 2016. Demaneu la reserva d’aquest document.
El 8 d’abril de 2016 l’escriptora Amélie Nothomb, de nacionalitat belga i resident a Paris, presentà el seu darrer llibre Pétronille a Barcelona. La mateixa setmana, participà també al festival MOT de Literatura de Girona 2016 amb el fil temàtic “Vides escrites, escriure vides”.
El primer que em va cridar l’atenció de Pétronille va ser la fotografia de l’autora a la portada del llibre. Pels qui no la coneixeu, Amélie Nothomb, acostuma a presentar-se maquillada amb la cara de color blanc, els llavis pintats de vermell i amb un barret negre. Pot ser no és un motiu lloable a l’hora d’escollir un llibre, però, vaig pensar que era una persona atípica quan vaig veure la seva imatge a l’expositor de novetats de la biblioteca.
Pétronille és una novel·la senzilla, narrada en primera persona i amb una forta tendència autobiogràfica. La narradora, que és la mateixa escriptora, està buscant una companya amb qui beure xampany, coneix la Pétronille en una sessió de firmes i la convida a beure. En un principi ens vol fer entendre que el seu objectiu es trobar una companya de borratxeres, però en el transcurs de la novel·la ens adonem que el tema que tracta és l’amistat, una amistat que es forja utilitzant l’ampolla de xampany com a ganxo.
Pétronille, resulta ser una altra escriptora, a quí l’Amélie, confon a primera vista amb un noi descarat que es salta sovint les normes i de qui ella se sent atreta pel seu gust pel risc. L’Amélie és una dona més prudent, sense deixar d’agradar-li les excentricitats, com per exemple el fet de fer dejú durant un parell de dies i tot seguit beure una ampolla de xampany i comprovar l’alteració que provoca en els sentits.
Si ens endinsem en un nivell psicològic ambdós personatges podrien ser dos aspectes d’una mateixa persona: un més ordenat i empàtic i l’altre més agosarat i valent .
En una de les escenes (fet verídic), la narradora, s’entrevista amb Vivienne Westwood, dissenyadora de moda britànica impulsora de l’estètica punk. Vivienne és un personatge d’edat avançada, despectiu davant els altres i amb gens interès en mantenir les màscares socials de comportament. Per altra banda es mostra carinyosa i sensible cap el seu gos.
L’autora en aquesta novel·la ens parla a pinzellades sobre la intensitat de la vida, el risc, la mort, el temps i la seva dilatació, el sentiment d’existir, i no deixa de costat la crítica social. Són també interessants els incisos que fa quan parla del seu ofici d’escriure, que anomena «el fenomen», les quatre hores que dedica cada dia, de dilluns a diumenge, de quatre a vuit de la matinada, ofici que també l’anomena “una professió perillosa”.
Per acabar m’atreviria a dir en unes paraules de què va la historia: buscar escletxes en la vida per fugir de convertir-se en “persona rància” (mot utilitzat per la mateixa escriptora).
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!