La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: El millor dels móns, de Quim Monzó
El millor dels móns / Quim Monzó.- Barcelona: Quaderns Crema, 2001.
Aquest és un dels llibres més rodons de Quim Monzó, també és el que ens ofereix una mostra més àmplia del seu repertori. Tenim des de contes breus (però no tan breus com els seus primers contes), fins a contes de mida mitjana i fins i tot una nouvelle, una manera de dir novel·la curta o conte llarg (unes 100 pàgines). Monzó és un autor magistral en el conte curt. Els seus primers i celebrats llibres n’eren una bona mostra, però en extensions més llargues no hi ha unanimitat, no hi ha dubtes de la seva qualitat, però no semblava ser tant tant bo. Aquí aquestes reticències desapareixen, el conte llarg Davant del rei de Suècia és brillant, retrata a la perfecció un poeta entregat per complet a la seva obra esperant ser guardonat amb el Nobel, el retrat és demolidor i força cruel (existeix la tentació d’atribuir-lo a una persona real), i amb un punt esfereïdor. Aquest punt esfereïdor també el trobem al conte Dos rams de roses, on tot el que es descriu i el que passa és tan perfecte i tan com cal que no podem evitar una sensació creixent d’angúnia, alguna cosa terrible s’està coent i ens agafarà quan menys ens ho esperem.
Una mostra de la capacitat de Quim Monzó de començar un conte de manera que costi deixar-lo és aquesta del primer conte del llibre El meu germà:
Un migdia de Nadal, en ple dinar i sense que cap malaltia o avís previ -ni que fos petit i discret- ens hagués permès sospitar cap problema de salut, el meu germà es va morir.[…] Per això els pares es van quedar en un estat de xoc tal que no acabaven d’entendre què passava en realitat. En el fons suposo que no volien entendre-ho, perquè si de debò haguessin volgut els hauria estat ben fàcil adonar-se’n: el Toni era ben mort, allà davant seu, i si no ho veien era perquè potser no podien permetre-s’ho.
Deixa el teu comentari!