Ruta literària. “Entre el Clot i el Guinardó”. Etapa 5
PARC DEL GUINARDÓ
Pàgs 81-82. Mira, a mi em sembla que el vestigi més important que queda, a Sant Martí, en relació als bombardeigs de la guerra (tema que tant t’interessa), són les restes de les fortificacions, encara en força bon estat de conservació, que van ser construïdes, al turó de la Rovira, a finals del trenta-sis.
Cal, però, que et situïs.
Agafa un dels plànols de Barcelona que et vaig enviar, si et plau, i localitza més amunt del passeig de Maragall, abans d’arribar a Horta, el parc del Guinardó. Allà trobaràs aquest turó i fins i tot un esquema d’aquelles fortificacions.
Pàg 90. Te n’adjunto fotografies, de les fortificacions. Com podràs comprovar, amb les que vaig fer de més a prop, estan força malmeses. Però ho són exteriorment només, l’estructura es manté ferma.
Vaig intentar d’anar-hi des de l’antic parc del Guinardó (o sigui des de la Font del “Qüento”, com abans l’anomenaven) al cim del turó de la Rovira, però de seguida em vaig adonar que hauria de desistir. En efecte, malgrat que els camins són bons i que pugen suaument, la distància, per a una persona com jo, de poca fortalesa física, era excessiva.
EL PARC DEL GUINARDÓ
El Parc del Guinardó va néixer gràcies a les reserves de sòl que es van establir al començament del segle XX, en aquest cas una finca rústica encarada al mar, al vessant del turó del Guinardó. El 1910 va passar a ser propietat municipal. Aleshores només es va arranjar la part inferior, segons un projecte dissenyat pel jardiner francès Jean Claude Nicolas Forestier, executat en col·laboració amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí el 1918. Una segona fase, el 1977, hi va afegir les terrasses inferiors, organitzades com a zones de jocs infantils i en contacte directe amb la ciutat. Finalment, vint anys després es va permeabilitzar la zona de bosc de la part alta del turó amb camins rústics i es va reforçar la vegetació amb noves plantacions. Aquesta part continua sent molt natural i espontània, un bosc espès de pins –de cedres en alguns indrets- i altres espècies, inundat de sotabosc i arrapat al vessant esquerp del turó.
La part central del parc és la dissenyada per Forestier, amb els elements que caracteritzen els seus treballs –sobretot la presència subtil de l’aigua- però tractats aquí sense una excessiva formalització. Un safareig superior evita l’aigua cap avall a través d’un joc de terrasses successives, petites cascades, piscines i canals. Murets de pedra, bancs i una plantació superva de garrofers completen la delicada estructura d’aquesta zona. A banda i banda d’aquests “salons” hi ha camins de terra, inmersos en la vegetació que pugen cap a la zona del bosc. Des de la terrassa del safareig hi ha una vista excel·lent de la ciutat, amb el mar a l’horitzó. A la part enjardinada hi ha un predomini d’espècies ornamentals –oliveres, mimoses, xicrandes, acàcies- però en general el parc conserva un aspecte agrest, arbustiu, molt lligat a la terra. S’hi pot trobar encara la Font del Cuento, que data de 1739 i és una de les més populars de Barcelona.
Font: Parcs i jardins de Barcelona: guia. Patrícia Gabancho. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2000.
Deixa el teu comentari!