el lector opina
LES TORRES DEL CEL
de Coia Valls
Barcelona : Edicions B. , 2013. Demaneu la reserva d’aquest document.
A començament del segle XI, l’abat Oliba pren una decisió que trastoca l’ordre establert. Un petit grup de monjos seguidors de la regla de Sant Benet s’instal·la en una de les ermites amb la missió de posar les bases del monestir. I amb la quotidianitat del dia a dia ens recordaran la importància de la simplicitat i el sentit comú.
En un context en el qual els habitants de Guadvachet (l’actual Monistrol de Montserrat) són sotmesos als capricis del senyor de Manresa, en disputes amb els comptes de Barcelona. Amb les ambicions dels que ostenten el poder en base als dominis del monestir de Ripoll així com les seves aspiracions expansionistes dins l’estructura de poder. Aquests monjos amb les seves vides plenes d’amor, esperances, intrigues, heroïcitats, valor, intrigues i traïcions… refermaran en un territori màgic de frontera la nostra identitat com poble.
Na Coia Valls aconsegueix que mentre ens endinsem en la lectura puguem albirar una nova visió cosmogònica en la qual la mateixa formació rocosa és el veritable temple que simbolitza la unió entre el cel i la terra descobrint-nos la seva vessant tel·lúrica qual caixa de ressonància i que amb la seva musicalitat i harmonia transcendirà fins despertar a tota la humanitat i, no pas tant sols, al Drac adormit que un dia l’autora descobrí amb la primera visió de la muntanya sagrada.
“Monestir de Ripoll, 1025
Podria haver semblat que fins i tot les ombres dormien al monestir, però una llum trèmula acompanyava els passos de l’últim monjo a través del dormitori comunal. La claror de l’espelma perfilava el seu rostre dotant-lo d’un aspecte inquietant; les faccions eren fortes i decidides, però massa sovint mostraven un somriure amarg que els restava contundència. En canvi, l’hàbit, sota el qual s’amagava un cos musculat i encara jove, es diluïa en l’obscuritat de l’estança. Els homes que jeien arrenglerats i coberts en aquella sala s’havien retirat amb el mateix respecte. Així ho exigia la Regla.”
MAYTE DUARTE SEGUER
Deixa el teu comentari!