Inici » Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, General, Novel·la barcelonina, Novetat

La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé…El temps de les cireres

26 febrer 2016 Sense Comentaris

9788429752120El temps de les cireres / Montserrat Roig . – Barcelona: Edicions 62, 2006

El temps de les cireres / Montserrat Roig eBiblio

Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) Llicenciada en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona va ser escriptora de novel•les, contes, assaig i reportatges periodístics, també va presentar i dirigir programes de Televisió. Té diferents premis entre ells: Premi Víctor Català (1970): Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen; Premi Sant Jordi (1976): El temps de les cireres; Premi Crítica Serra d’Or (1978): Els catalans als camps nazis; Premi Nacional de Literatura Catalana d’assaig (1986): L’agulla daurada. També  cal dir que va ser una dona compromesa en la lluita contra la dictadura franquista i desprès amb l’arribada de la democràcia es va presentar en les llistes al Congrés dels diputats del PSUC el any 1977.
El temps de les cireres junt amb Ramona, adéu i L’hora violeta fan una trilogia de novel•les en què ens narren un període de l’historia de la ciutat de Barcelona a través de tres generacions de dones de dues famílies: la Claret i la Miralpeix.

A El temps de les cireres Natàlia Miralpeix torna a Barcelona desprès de dotze anys de viure a Paris i a Londres. Quan arriba es troba una ciutat on acaben d’executar a Puig Antich, l’últim pres ajusticiat a l’estat espanyol per el règim franquista. La Natàlia va a viure a casa de la seva tieta Patrícia, que és una dona gran que viu de rendes en un pis de la Gran via. També es retroba amb la resta de la família: el seu germà, Lluís; la seva cunyada, Sílvia Claret; i el seu nebot, Màrius. El seu germà arquitecte viu al carrer Santaló un barri de més categoria que l’Eixample de la vella tieta Patrícia, però ara a la Natàlia el què la preocupa és trobar feina de fotògrafa i situar-se novament a la seva ciutat.

Un tast: “En Lluís li havia dit, tu ets una desarrelada, no t’adaptaràs, i ella pensà que potser sí que ho era, però també s’havia enyorat del seu país, però no com s’enyora la gent sentint un buit a dins, sinó tot el contrari, s’havia enyorat quan era més feliç, s’havia enyorat d’una olor, d’un color, d’un carrer, de la riada de gent que baixava per la Rambla, tot fent petites onades, de les ombres que voltaven Santa Maria del Mar, de les matinades fredes, de les fulles dels plàtans quan queien a la tardor.”

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.