Inici » Destacat, Etapes, Itineraris literaris, Novetat, Poesia

Rubén Darío a Barcelona, 2

25 febrer 2016 970 views Sense Comentaris

La setmana passada recordàvem l’estança de Rubén Darío a Barcelona pels volts del Nadal de 1898. Sembla que Darío va visitar breument la ciutat almenys dos cops més: la web La Barcelona oblidada es fa ressò de la rebuda que tingué el poeta en arribar a l’Estació de França a finals d’abril de 1912, i de les visites i homenatges que protagonitzà, com ara un acte a l’Institut d’Estudis Catalans, del qual n’ha quedat constància fotogràfica:

Darío a l’Institut d’Estudis Catalans (1912)

Sembla que és precisament durant aquesta breu estada a la ciutat que Darío li és presentat al jove Josep Maria de Sagarra, a la terrassa del restaurant “La Maison Dorée” de la plaça Catalunya amb Rivadeneyra (visiteu Barcelofilia per conèixer millor aquest històric establiment). Així el descriu al segon volum de les seves Memòries (p. 127-128):

Aixafat d’espatlles, d’aire fatigat i d’ensopidíssim aspecte, sota el barretàs de color de canyella, molt ample d’ales, ostentava un rostre de cacic destituït; […] És a dir, feia la cara d’un home vingut a menys i a qui el  negoci no rutlla. A desgrat d’això, no podia ocultar la grandesa del seu nas ample i bastant escalfat i dels seus llavis molt carnosos i una punta moradencs, que em feien pensar en el morro dels peixos de gran profunditat […]

La Maison Dorée

El retrat despietat que en fa Segarra s’estén a la indumentària, a la manera de mastegar lioneses, o a la “vaga esgarrifança” que produïa encaixar-li la mà, però més endavant explica:

Rubén fou un personatge enlluernant, per als qui sabien enlluernar-se, com jo mateix, però davant la majoria de mortals que volen fer el viu era una humanitat borrosa i potser no del tot còmoda. Quan llegí el seu Canto a la Argentina a la sala d’actes de l’Ateneu, jo estic segur que molta gent es va adormir, i en canvi sé que jo no vaig perdre ni una síl·laba dels seus llavis i que aquella peculiaríssima sonsònia […] era a les meves orelles música de pifres i d’oboès, tocada una mica lluny per una mena d’àngels fenomenals, com els que pintava Melozzo de Forli. És a dir, mai, ni el millor actor ni el millor rapsode d’aquest món, no m’han arribat, ni de lluny, a commoure com la recitació de Rubén Darío, tan plena d’ombres i de fluïditats que semblava que lelgís versos des del fons de l’aigua. [p. 130]

Darío tornaria a Barcelona  el desembre de 1913, allotjat uns dies a casa del general Zelaya (expresident de Nicaragua), provinent de Mallorca, on hauria començat la novel·la El oro de Mallorca.  Però l’estada llarga, pendent des d’aquella primera visita de finals de 1898, es faria esperar fins al maig de 1914. Darío s’instal·laria a la ciutat amb la seva companya, Francisca Sánchez, i amb fill de tots dos. Semblava que aquest cop Darío tenia la intenció de romandre-hi una temporada llarga, fins al punt que molts pensaven que potser s’instal·laria a la ciutat definitivament, però Darío deixaria Barcelona –sol– el 24 d’octubre d’aquell mateix any.

Així descriu Sempronio a Barcelona era una festa l’arribada de Darío a Vallcarca, prop d’on comença la carretera de la Rabassada, a partir del que li explicaria vint anys després Gregòria, la minyona de la torre on es va instal·lar el poeta:

El barri és un poble, gairebé un llogarret, menant la més tranquil·la de les existències, trencada només per una vena de xafarderia. El fet més menut es converteix en quelcom insòlit, en esdeveniment que fa sortir de polleguera les dones i aplega els infants al mig del carrer. Per exemple, aquest cotxe de punt que una tarda del mes de maig duu viatgers de Barcelona. El mal estat del terra fa penosa la pujada, i el cotxe, a còpia de brandades, sembla una barca navegant per un mar arrissat. Quan el carruatge para, exhalen els passatgers un suspir d’alleujament.

– El 16 del carrer de Tiziano –els adverteix el cotxer. […]

Rubén Darío baixa del cotxe, recolçat en el braç de Sedano, el seu secretari. No té ni una mirada per la casa ni per la criada ni pels menuts. Camina com un autòmat, tancat en el seu món interior. Porta dintre seu suficients reserves de bellesa que li permeten desdenyar la primavera barcelonina. Un catre qualsevol i les finestres ajustades perquè les sensacions vingudes de l’exterior no li interrompin el somni, El poeta no demana res més. [Barcelona era una festapp. 193-194]

A la “postdata” de la seva autobiografia –La vida de Rubén Darío escrita por él mismo e historia de mis libros– Darío explica com, provinent de París, troba pau i serenitat en la torre del carrer Tizià, provista de jardí i hort, que el convida “a una vida de manso payés” i li recorda els dies passats a Mallorca. El que no explica, però, són els motius que el porten a Barcelona:  sembla que, més enllà que li agradés la ciutat, on hi tenia molts coneguts i amics, en la seva decisió van tenir molt de pes factors econòmics.

Entre una estada i l’altra a Barcelona, Darío havia conegut el millor i el pitjor, la glòria però també les misèries de la vida d’escriptor. Havia viatjat arreu del món, viscut a París i a Buenos Aires. Comptava quaranta-cinc anys, estava malalt –a més de problemes de fetge, sembla que patia al·lucinacions– i l’obsessionava la mort.

A Barcelona hi tenia amics –Rusiñol, Pompeu Gener–, però també l’editor: Emanuele Maucci, amb qui havia de tractar la publicació del llibre Canto a la Argentina y otros poemas. Aquest no seria el seu darrer llibre, però per molts sí la darrera obra poética d’importància.

Emmanuele Maucci  (1850-1937) és una de les figures més rellevants de la història de l’edició a Catalunya. Va fundar la seva editorial a Barcelona el 1892, i el seu nom s’associa a la industrialització dels processos editorials. Va posar al mercat llibres barats, amb paper de mala qualitat, però de molta difusió.  Manuel Llanas, que ha fet una monumental Història de l’edició a Catalunya, explica que Rubén Darío estava profundament agraït a Maucci perquè havia estat l´únic editor que s’havia pres la molestia d’enviar els seus llibres a la seva Nicaragua natal.

L’autobiografia de Darío editada per Maucci

A la seva autobiografia, Darío explica una visita als tallers de Maucci. Suposem que es tracta de l’edifici de nova planta que havia fet construir als números 166-168 del carrer Mallorca, inaugurat el 1901. Pel que escriu Llanas, Darío exagera poc quan parla de milions de volums. Acabem aquest recorregut amb la descripció que el poeta fa de la visita:

¿Y por qué no decir de mi visita a los grandes talleres tipográficos del excelente amigo Manuel Maucci, si ella fue para mí grata y despertadora de recuerdos de otras épocas mías? Mis doradas bohemias tenían un eco bajo las paredes de la colosal empresa que ha levantado la voluntad triunfadora de un hombre de Italia, de ese amigo Maucci que ha sabido modernizar los hierros y la acción de su casa hasta darle un empuje que asombra y que yo aplaudo de veras. […] Maucci sigue en su amable charla introduciéndome por amplios corredores, explicándome la aplicación de máquinas modernas y la distribución de labores. Y en cada departamento hay millones de libros. Cuando oigo la palabra millones abro los ojos y miro asombrado a un lado y a otro. Estoy encantado de la visita, pero ya es hora de partir. El automóvil de  Maucci conduce me a mi torre. Y aquí quedo pensando en la obra que realiza esa voluntad de hierro y una consagración del héroe. Pero me distrae de mi pensar en prácticas acciones un vuelo de ave que pasa y me quedo abstraído en la contemplación de una estrella que aparece en el vasto cielo azul. [La vida de Rubén Darío escrita por él mismo,  pp. 195-196]

 

Per saber-ne més:

Darío, Rubén. “Canto a la Argentina”, a: Poesía.  Barcelona: Galaxia Gutenberg [etc.], 2007.

Darío, Rubén. España contemporánea. Madrid: Alfagura, 1998.

Darío, Rubén. La vida de Rubén Darío escrita por él mismo ; e Historia de mis libros. La Laguna: Artemisa, cop. 2007.

Llanas, Manuel.  L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939).  Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2005.

Sagarra, Josep Maria de. Memòries, vol. II. Barcelona: Edcions 62, 1992.

Sempronio. Barcelona era una festa. Barcelona: Selecta, 1980.

Sotelo Vázquez, Adolfo. Viajeros en Barcelona. Barcelona: Planeta, 2005.

Villar, Paco. Barcelona: ciutat de cafés. Barcelona: Viena : Ajuntament de Barcelona, 2013.

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.