El Paral·lel poètic de Júlia Costa
Molts associen la imatge literària d’El Paral·lel a les novel·les de González Ledesma, però aquesta Barcelona que s’enfila des de El Raval i el Poble-sec muntanya amunt també té en Júlia Costa –mestra, poeta, narradora– una mirada respectuosa i atenta als barcelonins i barcelonines anònims que fan d’ella una ciutat viva: els taxistes, les prostitutes, les perruqueres… Fins i tot Méndez, el personatge de González Ledesma que “esbrina algun misteri / i puja pels carrers, plens d’un temps que se’n va”.
El llibre de què us parlem avui és La pols dels carrers, de Júlia Costa. Ens en va llegir un poema fa uns dies Jordi Fernando, de l’editorial Meteora, quan va visitar la biblioteca per parlar-nos de la col·lecció Mitilene, on va aparèixer La pols dels carrers l’any 2006.
Si us heu perdeu una mica per Poble-sec intentant deixar enrere les llums d’El Paral·lel és probable que aneu a parar a aquesta plaça:
Una plaça, una Font, un sortidor invisible,
una escola de monges i un home sense llar,
uns noius sense esperança a l aporta d’un bar,
i una dona que enyora un futur imposible.
Un balcó on es podreix una vella persiana,
una parella jove que ha llogat un vell pis,
una gata perduda, un amant indecís,
un palmó que enfosqueix lligat a una barana.
Una música d’Àfrica, una noia de Xina,
una mare amb un nen que voldria més gran
i dos nois que s’abracen sota un cel tolerant.
Un home vell que espera, una tarda que fina,
dos petits futbolistes, una moto rabent
i una mica de boira que m’amaga la gent.
…
Potser heu identificat la Plaça del sortidor: “invisible” perquè –com explica Júlia Costa en un altre lloc– la Font de Ceres que hi havia a la plaça va ser traslladada a Montjuïc quan urbanitzaven la muntanya per l’Exposició de 1929.
Així és la Barcelona de La pols dels carrers: la dels immigrants, la de la roba estesa als celoberts, la de les àvies que guaiten per la finestra. Una ciutat en canvi constant, però on palpita sempre la ciutat de la infància:
He tornat al carrer del veïnat
on les hores es fan serradures
i s’adormen les pomes madures
ombrejant una tomba d’albat.
Un carret molt estret i amagat,
un carrer sense cases massa altes,
on reposen les rates malaltes
i s’hi perd un amor sense edat.
He tornat al carrer del passat,
allí on raja la Font de la pena
i s’acaba la immensa ciutat.
He tornat, sense saber per què,
i he trobat el meu rostre de nena,
amb un guix, dibuixat al carrer.
…
Júlia Costa també és autora d’articles sobre la història del Poble-sec. Recentment ha publicat un que us recomanem especialment: “El Paral·lel, mític i literari”, on fa un repàs de les aproximacions literàries al Poble-sec.
I si teniu ganes de llegir més, visiteu el seu blog: Un balcó al Poble-sec i agafeu en préstec els seus llibres a les Biblioteques de Barcelona.
…
Deixa el teu comentari!