Cravan i la boxa a Barcelona
Un dels motius perquè Cravan decidís venir a Barcelona era la boxa. Avui se’ns fa difícil fer-nos una idea de la popularitat d’aquest esport a la Barcelona d’aquella època. La majoria de locals han desaparegut, i és pràcticament impossible fer un recorregut per les penyes, locals, frontons i gimnasos on es practicava un esport que despertava passions entre totes les classes socials i representava, per a molts, una forma de vida.
Com gairebé sempre, nosaltres seguim aquí Maria Lluïsa Borràs i la seva biografia de Cravan, però si esteu interessats en la història de la boxa a Barcelona, podeu consultar també la Història de la boxa catalana de Juli Lorente, i Jamás me verá nadie en un ring: historia del boxeador Pedro Roca, de Julià Guillamón.
Ja el 1908 hi havia a la ciutat penyes de boxa a locals mal ventilats i il·luminats. Maria Lluïsa Borràs apunta que al número de març de 1910 de la revista La Boxe et les Boxeurs (on es recull la proclamació de Cravan com a campió de França) s’hi parlava de Barcelona com a nova seu de la boxa, i s’anunciava que Jean Vidal (fill d’un conegut campió i professor de boxa francès) s’havia establert a Barcelona com a professor de boxa del Cercle del Liceu. No va ser l’únic: pocs anys després ho faria el jamaicà Frank Crozier, que formaria un grup de boxejadors amb seu al bar Montecarlo del carrer Unió fins que fundaren el Boxing Club.
Exemplar de 1912
La boxa també la practicaven les classes altes a gimnasos i centres esportius de prestigi, com ara el Club Marítim, fundat el 1914, que es va permetre contractar com a professor un campió francès de nom… Arthur Cravan.
El 1916 hi havia a la ciutat diversos rings que oferien vetllades de boxa. Al número 179 del carrer València hi havia l’Iris Park, i frontons com el Condal (Rosselló 223, cantonada Balmes) o el Novedades (a tocar del cafè, al carrer Casp) sovint allotjaven combats. També n’hi havia a la Bohemia Modernista, que es va tirar a terra el 1930 per construir-hi el Gran Price. Molts combats es feien a gimnasos com el Bricall (Canuda 26) o el Solé (Montjuïc del Carmen 5, avui Pintor Fortuny). Al Solé també hi donà classes Cravan.
El Real Club Marítimo, cap al 1914.
A Cravan no li devia ser difícil introduir-se a l’ambient pugilístic de la ciutat: tot i que havia guanyat el títol de manera poc heroïca (el rival no s’hi va presentar), era campió de França, i –a més– podia fer valer els seus coneixements de la tècnica anglesa. El 23 de febrer de 1916, La Vanguardia anunciava classes de boxa al Real Club Marítimo de Barcelona “bajo la dirección del professor Arthur Cravan”, i sembla que també arbitrava combats en altres locals.
Però la seva popularitat va créixer quan el campió mundial Jack Johnson va anunciar la seva arribada a Espanya tot declarant que acceptava qualsevol repte. Això és el que deia la primera pàgina de El mundo deportivo del 20 de març de 1916:
Ayer fue presentado al público de Barcelona […] el notable boxeador Mr. A. Cravan, actualment professor de boxeo del Real Club Marítimo y el Fimnsasio Solé. Cravan es conocido del público que asiste a nuestras sesiones de boxeo por haver actuado de árbitro. Recientemente nos visitó y habló de sus planes. Ahora parece que se le presenta a cravan una ocasión propicia de sentar definitivamente sus reales en Barcelona y de darnos a conoce la valía que se le supone.
Sembla que Cravan es va ficar en aquest embolic per diners, potser amb la urgència d’embarcar-se cap a Amèrica i deixar lluny la guerra i les mobilitzacions de súbdits britànics. Per molt que Johnson –prop dels quaranta– no estigués en el seu millor moment, Cravan no tenia cap possibilitat de guanyar-lo, i l’únic que podia esperar era no fer el ridícul. El contracte es signa el 25 de març. El combat tindria lloc el 23 d’abril, a la Monumental, i Cravan intenta posar-se en forma al Gimnasio Bricall.
Molts dels entrenaments són públics, i algun va arribar a filmar-se. Quan Johnson arriba a Barcelona participa en molts actes i també fa sessions obertes d’entrenaments. Fins i tot apareix en una pel·lícula. Això és el que diu La Il·lustració Catalana:
Cravan està animado; tiene grandes deseos de vencer, cosa que, de conseguirlo, haría su fortuna. Lo dudamos. Se entrena con toda su fe, incluso opinamos que se entrena demasiado. Hay una pasta de cincuenta mil francos por los que vale la pena dejarse hacer una cara nueva. A última hora nos enteramos qie el governador civil autoriza el match però con la condición de que no sea lucha, sinó exhibición.
Tot i això, el que havia de ser una exhibició festiva es va tòrcer. Maria Lluïsa Borràs apunta la possibilitat (referida per Otho, el germà de Cravan) que potser aquest havia demanat més diners i Johnson s’havia molestat. El mateix Otho explicava que Cravan tremolava en començar el combat. Així ho explicaria La Veu:
El blanco muy alarmado en el primer asalto. El contrario lo cansó con diversos cuerpo a cuerpo y le propinó tres golpes en el estómago que lo desmontaron del todo. Durante 5 asaltos Cravan demostró su fatiga […] al llegar al sexto, después de haber jugado materialmente con su contrincante […] Johnson le propinó un directo de frente seguido de otro de través que lo echaron al suelo, fuera de combate.
Cravan i Johnson a La Monumental. Foto: Josep Maria Co i de Triola [detall]
Aquesta i altres fotografies del combat i dels entrenaments fetes per Josep Maria Co i de Triola les podeu consultar a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
Sembla que Johnson va voler ridiculitzar Cravan i va allargar-li el mal tràngol. El públic es va enfadar davant el que considerava una farsa, però aquest no seria el darrer combat de Cravan a Barcelona: dos mesos després en faria un altre contra el seu amic Frank Hoche, al frontón Condal. Sembla que Cravan no estava en forma: va ser un combat ensopit i el van declarar nul. Fer de la vida una obra d’art té riscos insospitats. Però s’hi ha de posar la cara.
…
Per saber-ne més:
BORRÀS, Maria Lluïsa. Arthur Cravan: una biografia. Barcelona: Quaderns Crema, cop. 1993.
LACUESTA, Isaki. Cravan vs Cravan. [S.l.] : Planeta D, DL 2003.
LORENTE SEGURA, Juli. Història de la boxa catalana. Barcelona: TOT, 1996.
…
Si voleu veure l’itinerari complet, cliqueu aquí.
Deixa el teu comentari!