Tornem amb novetats de novel·la barcelonina, com sempre us enllacem la guia per a consultar-les.

Un dels companys de la biblioteca, lector voraç, comenta que El secreto de Vesalio i Manos sucias tenen molt bona pinta. Però avui aquí ens centrarem en una edició antiga d’un conte de Juan Marsé que ens ha arribat via donatiu, El fantasma del cine Roxy.

És un conte escrit l’any 1985 i publicat aquell mateix desembre, per Ediciones Almarabú, en forma de tirada especial de 75 exemplars amb dibuixos de l’artista Bonifacio Alfonso, numerats i amb firma del pintor. A la biblioteca ens ha arribat el que sembla ser una reimpressió feta l’any següent, el 86, que tot i que no inclou l’aiguafort amb firma original no deixa de ser una raresa. De tota manera El fantasma del cine Roxy s’havia editat posteriorment en reculls de contes diversos de l’autor, com Teniente Bravo.

Segons la literatura crítica, és una de les obres més aconseguides i més representativa de Juan Marsé. Un exercici d’experimentació amb el llenguatge narratiu, buscant vinculacions i distàncies entre narrativa literària i narrativa cinematogràfica. Amb un escriptor esdevingut guionista i un director de cinema com a veus centrals. I al mateix temps va sorgint el guió de la pel·lícula que elaboren. Acabem amb una mena de metarrelat que al explicar-se a si mateix ens explica com s’explica un relat.

I de fons la Barcelona de postguerra, els cinemes de barriada amb sessió doble, l’erotisme reprimit esclatant a les últimes files, el fred, personatges vençuts, mirades infantils, el rètol amagat de la Paperería i Llibrería “Rosa d’Abril”, el drac del Parc Güell. I l’agudesa amb que flueixen la crítica social i política i la ironia.

Curiositat per a acabar, Serrat i Marsé van col·laborar en una cançó inspirada en el relat, Los fantasmas del Roxy es va dir.

Us deixem amb un fragment del conte.

Bona lectura!

“-Está bien -suspiró el escritor-. Veamos, ¿qué tenemos por ahora? Tenemos a un fugitivo de su propio destino que la marea migratoria de la posguerra arroja a Barcelona, y del que sólo sabemos que se hace llamar Vargas; que no entiende una palabra de catalán, lengua abolida por el Imperio; que se acoge a la caridad de una joven viuda con una hija y que él las protege del miedo y la soledad y de los turbios manejos de un vecino, un jefecillo de Falange que gallea en el barrio. Esa es la armazón argumental, pero…

– No me gusta no me gusta.

-… pero lo que vamos a contar no es eso no es eso, don Pepote.

-Llámame Josef von Sternberg y olvídame.

-Nunca olvido una cara, y menos si me he sentado en ella. Decía que lo que vamos a contar en realidad es una historia de amor-no-correspondido, muy frecuente en Cataluña: el amor callado del charnego desarraigado y analfabeto hacia una tierra-mujer-cultura oprimida, simbolizada en Susana y en sus viejos libros prohibidos.

-De ningún modo pienso contar una estúpida historia de contrariados amores transidos de sociología política… y de mitología del oeste camuflada.

-Te hablo de un sueño -dijo el introvertido escritor-. En fin, termina de leer la escena y luego ya puedes desparramar tus sesos por la calle, pero sin salpicar mi coche, por favor.”

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat, Novetats bibliogràfiques Tags: Juan Marsé, novel·la barcelonina, Novetats