Lucia Pietrelli al Versòdrom de setembre
De Lucia Pietrelli sorprèn que sigui tan prolífica (gairebé un llibre per any i la majoria premiats tot i la seva joventut (1984), i que escrigui com escriu en una llengua que no és la seva llengua mare (és nascuda a Candelara, a un petit poble de la costa adriàtica i només fa uns sis anys que via a Catalunya). Sembla clar que la seva biografia de migrant marca la seva escriptura més enllà dels fets pròpiament vivencials: el fet de ser una mica de tots els llocs on es viu i, al final, no acabar sent de cap, podria donar-nos alguna pista de per què el cos (al cap i a la fi, l’habitat perenne) hagi esdevingut tan fonamental en la seva escriptura.
Com ella mateixa expressa, “la poesia és com un lloc anatòmic més (i molt viu), com un tercer pulmó o una vena de sobres”, convertint-se l’escriure en “una condemna dual, és tornar-se el boxejador que lluita sense parar al camp de batalla del propi cap i del propi cos”. D’altra banda, el fet d’utilitzar tres llengües, com ella reconeix, li genera certa dualitat: negativa, ja que esdevé “un descarat problema d’identitat, un mirall constantment trencat” i positiva, perquè comporta “una temptativa furiosa de restauració personal, un exercici de morts intercanviables amb resurreccions diligents”.
Això es el que, en certa manera, s’evidencia al poemari Violacions (Ed. Moll, 2011; Premi Bernat Vidal i Tomàs 2011, en català): “De nou, les fronteres se’m tornen més anatòmiques que geogràfiques”. I que, com bé resumeix Pau Vadell a l’epíleg, “Lucia viola (ja sigui de forma literal o simbòlica) el llenguatge, les llengües del parlar i del palpar”.
Que la seva poesia és cos (expressió física i verbal, alhora) es pot apreciar clarament a La mort de l’aviador (AdiA Edicions, 2013), on hi trobem una corporeïtat, tant interior com exterior. El cos (els cossos) esdevenen punt de partida del què es vol dir, mentre la pell tapa el que no es vol dir. I el diàleg entre ells, i entre el Tu i el Jo, i l’amor en trànsit, ens sacsegen, com si d’una lluita de boxa es tractés. El cos ressegueix també Esquelet (Pagès Editors, 2013; Premi Recull de Poesia 2012, en català) a partir de quinze poemes inspirats en una escultura que, sincopats, convulsen, com si d’òrgans es tractés.
A Fúria (Ed. Documenta Balear, 2010, edició bilingüe) s’hi evidencia també la coneixença del simbolisme (com el religiós) i la tradició, a través d’un misticisme rabiós. Lucia encripta. Fereix. Provoca. Tot i que no ho pretengui: “No pretenc escandalitzar, pretenc ser sincera i directa amb les paraules, pretenc entendre, investigar, analitzar, re-viure… pretenc massa i així vaig escrivint.” I això es tradueix en un llenguatge que utilitza: juganer i potent.
En italià ha editat Verticale (Raffaelli Editore, 2011). També ha traduït de l’italià poemes de Pier Paolo Passolini (juntament amb Francesc Gelonch).
Us deixem amb un dels poemes d’Esquelet:
ANATOMIA XI
Vol envellir
Sencera
Lluny del card
Plora
La vellesa de desig fluix
El present d’ungles morades
En nom del coure
Demana caritat
Vol envellir avui
Dúctil
Ara
Amb els anys joves
Encara
Ferrosa
Lluny del card
A prop de la navalla
Vol envellir
Amb totes les dents
Cerimoniosa
Sense orfebres
Sense déus
Envellir sola
Gelada
Dins del cos
Del seu
Tornar-se
Estrangera
L’esquelet pateix una desaparició lenta
Té el darrer centre d’existència ancorat a un turmell
No hi ha mort
Per a qui s’esvaneix
Amb les alenades d’un altre
No hi ha mar
Per a qui ja es cobreix
Amb onades de saliva
No hi ha immensitat
Espai
Vellesa possible
Per a qui es lliura
Fora temps
A un mirall tort
Mancat de vidre
..
Poesia de Lucia Pietrelli a les Xarxa de Biblioteques Municipals
- Esquelet. Lleida: Pagès, 2013.
- Mort d’un aviador tartamut. Calonge (Mallorca): AdiA, 2013.
- Violacions. Mallorca: Moll, 2011
I també:
- Qui ens defensarà. Mallorca: Ajuntament d’Inca, 2014 (novel·la).
L’autora a Internet:
- “Qui defensarà Lucia Pietrelli?” a: Núvol: el digital de cultura, 25 de març de 2015.
- Col·lectiu poètic Pèl Capell
Deixa el teu comentari!