Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novel·la barcelonina, Novetat

el lector opina

8 novembre 2015 710 views Un Comentari

EL GOIG DE LES PETITES COSES

Xuan Bello. Unes quantes coses boniques. Traducció de l’asturià de Jordi Raventós. Adesiara Editorial. Martorell. 2015.

Per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país –inclòs un nombre significatiu dels que es dediquen als afers de la cultura–, la llengua asturiana és un concepte més aviat borrós. I, tanmateix, l’asturià és parlat amb regularitat per una tercera part de la població d’aquest territori (a més d’algunes comarques lleoneses, on també se n’hi parla una variant) i compresa, encara que no en sigui el vehicle habitual d’expressió, per una altra tercera part.

I és en aquesta llengua que escriu la seva obra el poeta, narrador i traductor Xuan Bello, nascut al llogaret de Paniceiros l’any 1965, que es va a donar a conèixer l’any 2003 amb la publicació de la novel·la Historia universal de Paniceiros, que va tenir una gran recepció de la crítica. A més de la seva reconeguda obra de creació, Bello és un tenaç activista pel reconeixement de la llengua i la literatura asturianes.

En el seu treball més recent, ens ofereix una petita joia literària on focalitza la mirada en tot un seguit de detalls, reals o imaginats, a partir dels quals construeix un univers personal: “Vaig voler ser cartògraf abans que escriptor. No vaig voler ser aventurer, sinó notari d’aventures”, escriu. Unes quantes coses boniques, una amalgama fecunda de pensaments, records i anècdotes, és un d’aquells requisits que els bons gourmets de la literatura saben apreciar. Enfilat per una prosa minuciosa i, per moments, preciosista, que revela el poeta que Xuan Bello no deixa mai de ser, el lector veu desfilar un veritable calidoscopi d’imatges (ciutats caminades i ciutats somniades, roques marines i rierols de muntanya, jardins, cafès, estacions de tren, llibres…) des d’on l’autor, d’aquella manera sàvia com ho saben fer els grans escriptors, ens parla d’ell però fent-nos sentir que parla de qualsevol de nosaltres.

Val la pena fer esment de la qualitat de la traducció, a càrrec de Jordi Raventós, que és, al mateix temps, el director de l’editorial Adesiara i que també ha exercit de traductor al català d’ altres obres d’aquest autor. En general, la traducció literària és una tasca poc agraïda: si està molt ben feta, acostuma a passar desapercebuda i sovint no s’hi para esment, però quan és mediocre, els errors salten a la vista i provoquen sotracs freqüents en la lectura. Ras i curt, del traductor –com de l’àrbitre esportiu– ens en solem recordar molt més quan s’equivoca que quan l’encerta.

En un temps de viure apressat, i condicionats per exigències econòmiques i socials de tota mena, un text com aquest ens arriba amb la sensació benefactora d’una pluja d’abril perquè ens connecta directament amb l’antídot: la serenitat, la reflexió, la memòria, la captació del detall, la bellesa.

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

One Comment »

  • Elena Sauquet said:

    És cert Miquel LLuis, en aquests temps, s’agraeix trobar moments per aprofundir en el detall, la bellesa, la serenitat…
    m’agrada la teva ressenya i l’esment que fas sobre els traductors.

    Salutacions

    Elena Sauquet

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.