Ruta literària “La via làctia”. Etapa 3: Espanya industrial
De la carretera de Sants ens traslladem a l’Espanya Industrial, que era una empresa on treballava molta gent del barri i avui és un parc, que conserva la portalada de l’antiga fàbrica.
[Pàg. 19]: La sirena de l’Espanya Industrial –el pito de l’Espanya, com tothom en deia- marcava el ritme de les nostres vides. Cada matí a les vuit en punt sonava estrident i despertava els que havíem d’anar a escola. Al migdia, a la una , ens recordava que s’acostava l’hora de dinar, i a les tres, si no érem ja a col·legi, ens empenyia a córrer per no arribar-hi gaire tard. A les set del vespre tornava a sonar i descansava fins l’endemà al matí. Molta gent del barri treballava a l’Espanya Industrial, amb una proporció considerable de dones, que superava de molt la dels homes. Poc abans de les vuit del matí i de les tres de la tarda, una colla de gent s’encaminava cap a la fàbrica com formigues que es dirigissin al niu. A les hores de sortida la corrua era molt més compacta i multitudinària. Un parell de minuts abans que sonés la sirena, els treballadors es concentraven a un parell de metres de la porta i esperaven el senyal acústic per creuar-la. En fer-ho calia mostrar a dos vigilants el contingut de les bosses que portaven, principalment, les dones. Era una mesura de control, tan rutinària com inútil, per evitar els robatoris de peces de roba, fusos de fil o eines. La inspecció era tan superficial que no impedia la sortida fraudulenta de tota mena de coses de la fàbrica.
L’ESPANYA INDUSTRIAL: L’Espanya Industrial va ser una empresa constituïda el 1847 a Madrid pels set germans Muntadas, d’ Igualada, propietaris d’ un negoci tèxtil cotoner a Barcelona, amb l’objectiu- que no arribaren a assolir- d’estendre la indústria tèxtil per Espanya. Les accions de l’empresa cotitzaren ben aviat en la Borsa de Barcelona i el 1849 inauguraren una gran fàbrica al terme de Sants, on per primera vegada es duia a terme tot el cicle tèxtil del cotó: filatura, teixit, estampats i acabats. El 1851 l’empresa traslladà el domicili social a Barcelona i, sota la direcció de Josep Antoni i Isidre de Muntadas, experimentà un extraordinari creixement, fins a convertir-se en la primera del sector cotoner a Catalunya i a l’estat. Macià Muntadas i Rovira, fill gran de Josep Antoni, en fou el director del 1881 i 1927, en un període d’un lent però continuat declivi. Mort Macià Muntadas en fou nomenat director gerent el seu gendre Josep Maria d’Albert i Despujol, baró de Terrades. Amb el règim franquista, l’empresa visqué una forta revifada i obtingué bons resultats, gràcies als ajuts del govern, en un marc d’economia intervinguda.
Els Muntadas, i després el baró de Terrades, aplicaren un règim paternalista en la seva relació amb els obrers. El declivi començà arran de la liberalització de l’economia espanyola, pel fet que no era una empresa competitiva. El 1969 tancà el centre de Sants, i la producció continuà a Mollet del Vallès. Els anys 1978 i 1980 presentà la suspensió de pagaments, i el 1981 la firma donà per acabada la seva etapa industrial. Els terrenys de Sants foren comprats per municipi barceloní, que els transformà en el parc de l’Espanya Industrial, on es conserven un parell d’edificis de l’antiga fàbrica.
Font:
Enciclopèdia de Barcelona Vol. 2. Directors: Ramon Alberch i Jesús Giralt. Barcelona: Enciclopèdia catalana, 2005.
Deixa el teu comentari!