La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana Els vençuts, de Xavier Benguerel
Els vençuts / Xavier Benguerel.- Barcelona: Edicions de 1984, 2005.
Les guerres, com a conflictes, no admeten les mitges tintes. A molta gent benintencionada li agrada dir que en un guerra tothom perd, potser sí, però n’hi ha uns que guanyen, normalment amb moltes ganes de revenja i de deixar clar que han guanyat. La Guerra Civil no en va ser una excepció, n’hi ha uns que la van perdre, i davant l’avanç ara ja sense aturador del “altres” només tenien l’opció de la fugida o confiar (era molt confiar) en la misericòrdia dels vencedors.
Intel·lectuals, funcionaris de la generalitat, qualsevol persona que s’hagués significat a favor de la república, o del catalanisme, tenia molt bons motius per fugir. Aquest llibre explica això, la fugida, el deixar enrere una ciutat mig fantasma on només es mouen els que fugen, a les fosques excepte pels focs on la gent crema papers compromesos. Amb la minsa esperança de començar de nou en algun altre lloc, Amèrica preferentment, perquè el panorama a Europa amb Hitler al poder d’Alemanya no era gaire esperançador.
Al carrer de Pere IV, molt prop de casa, vaig topar amb les primeres corrues de fugitius. Igual que bèsties de bast carretejaven estrambòtics embalums, farcells, sacs, maletes. Avançaven calladament, i com empesos per una maledicció. De tant en tant passaven uns camions, un carro, uns cotxes; el soroll del motor, el grinyol de les llandes, el cop sec de les potes del cavall damunt l’empedrat, feien angúnia.
La segona part del llibre, titulada La fam i les fúries, explica detalladament el que van ser els camps de concentració francesos que van acollir (és un dir) tots aquests fugitius. Camps de presoners, llocs on enviaven la gent a morir, gent que només havien comés el crim de perdre una guerra. Això va ser real, però per aquesta part del llibre cal tenir estòmac.
La platja de Saint Cyprien s’havia convertit en un immens formiguer de refugiats que seien o jeien acampats damunt la sorra. Llevat de sorra, no hi havia res més. Ni tan sols aigua per beure, ni la figura d’un arbre, d’una planta, d’uns joncs, ni un sol pal de telèfon. Cel, mar, sorra, una sorra granelluda com el sauló, i la plaga de refugiats que progressava tot al llarg de la platja, i que deien que aviat s’estendria des del cap de Biarra dins a Argelers. Feia fred i es començava a girar vent del nord.
Camp de Bram, fotografia d’Agustí Centelles
Deixa el teu comentari!